08/01/2022

Per què l’FMI intenta ser una agència d’ajuda?

4 min
Per què l’FMI intenta ser una agència d’ajuda?

Qui netejarà l’inevitable desordre financer als mercats emergents si la inflació persistent obliga la Reserva Federal dels Estats Units a començar a augmentar significativament les taxes d’interès? El Fons Monetari Internacional, normalment encarregat d’allunyar els països del caire del precipici, sembla desencantat amb la feina. En lloc de dedicar-se al seu paper tradicional d’ajudar els països deutors que tenen problemes a sortir-se’n, l’FMI ha intentat transformar-se en una agència d’ajuda.

Per descomptat, és més divertit ser el Pare Noel que l’Scrooge de Dickens, i és cert que els països rics donen massa poc en ajuda estrangera. Fa molt de temps que defenso la creació d’un banc mundial de carboni per canalitzar subsidis i tecnologia. De la mateixa manera, l’argument per finançar una Organització Mundial de la Salut reestructurada per combatre la pandèmia és convincent. Però en un món on els fluxos de capital privat superen amb escreix els préstecs oficials, els programes tradicionals de l’FMI encara tenen un paper crític a l’hora de mitigar i gestionar les crisis financeres.

Aquest paper ha sigut abandonat durant la pandèmia, i costarà de restablir-lo. Donar finançament posant poques condicions tenia sentit en la fase inicial de la crisi del covid-19. Però com que l’FMI encara està molt estructurat com a organisme de crèdit, arribat el cas haurà de cobrar el que ha prestat o entrar en fallida. Per fer-se una idea de com seria, mirem les tensions amb l’Argentina, que va rebre un préstec gegantí de 57.000 milions de dòlars el 2018 amb condicions atípicament febles per part de l’FMI i avui es resisteix a pagar.

La manca de condicions en alguns casos recents ha estat aclaparadora. ¿L’FMI ha d’atorgar préstecs pràcticament incondicionals a un govern que restringeix les importacions d’aliments per a una població subalimentada, cosa que exacerba els problemes causats pels mateixos controls del tipus de canvi del govern? Ho va fer a Nigèria el 2020. En altres casos, el Fons ha estat extraordinàriament generós en les avaluacions de control normalment prudents i ha donat el segell d’or d’aprovació a països amb ràtios de deute-PIB disparats que només s’estabilitzen en supòsits molt optimistes.

L’article quatre de l’informe del 2021 per a Ghana n’és un exemple. I el Fons ha estat encara més optimista sobre mercats emergents grans com el Brasil i Sud-àfrica argumentant una vegada més que la lluita contra la pandèmia és la màxima prioritat, malgrat els nivells en alça del deute, la creixent inflació i els problemes bancaris latents.

Aquesta absència de condicions ha estat intencionada. Durant la pandèmia, el Fons va expandir massivament l’ús del seu instrument de finançament ràpid, un instrument de crèdit que no exigeix als països ingressar en un programa d’ajust “integral” (i que en la pràctica requereix poques condicions o directament cap). Encara més visiblement, ha persuadit els membres d’aprovar una emissió d’emergència de 650.000 milions de dòlars en drets especials de gir (DEG) que, essencialment, tampoc no tenen condicions. Els DEG són bàsicament un ajut directe que va a cada membre de l’FMI, incloent-hi Rússia i l’Iran. Tot i això, a causa de l’estructura arcaica de l’instrument, les economies en desenvolupament només reben una petita fracció del pastís.

Hi ha arguments sòlids per modernitzar l’estructura financera de l’FMI i la seva organització germana, el Banc Mundial, perquè la major part del finançament que ofereixen adopti la forma de subvencions directes, en comptes de préstecs. Jo fa dècades que defenso aquesta transformació, i recentment la idea ha començat a rebre atenció. Com que l’FMI actualment està estructurat com un fons rotatori, de seguida es quedaria sense diners si condonés tots els seus préstecs, com diverses ONG sempre li reclamen que faci. L’única manera que això no passi és que les economies avançades acordin tornar a omplir el forat, cosa que, aparentment, detesten fer.

Una condició clau hauria de ser que els fons de l’FMI simplement no es facin servir per pagar a creditors privats. Els investigadors han demostrat clarament que això va ser el que va passar durant els anys 80. Els bancs estatals xinesos que cobren taxes d’interès del mercat privat també són avui un factor a tenir en compte. Hi hauria d’haver una manera de garantir que els préstecs de l’FMI no siguin destinats a saldar préstecs xinesos.

Hi ha sorprenents paral·lelismes entre un FMI benintencionat i una Fed ben intencionada que ara vol fomentar més igualtat. Després d’argumentar durant molt de temps que la inflació creixent és transitòria, la Fed ara s’enfronta a un dilema. Si no ajusta degudament la política monetària l’any vinent (un risc molt més alt del que admet la retòrica oficial), la inflació podria tornar-se endèmica. Si fa un ajustament massa ràpid, hi haurà una recessió. L’estagflació també és una possibilitat real.

De la mateixa manera, l’FMI necessita exercir les funcions centrals de control. La nefasta situació dels mercats emergents i de les economies en desenvolupament provoca una gran solidaritat, però l’FMI no és el Banc Mundial, que és una agència d’ajuda. Per contra, una condicionalitat efectiva de l’FMI és essencial per generar estabilitat financera i garantir que els seus recursos no acabin finançant una fugida de capitals, els pagaments a creditors estrangers o la corrupció interna. La pandèmia no desapareixerà; tampoc ho hauria de fer l’FMI tradicional.

Copyright Project Syndicate