L'extraordinarietat del mig
Es diu que res no és ni blanc ni negre, però prou que distingim ben clarament la manca o la presència de llum. El gris, en canvi, se'ns desplega com una plàcida terbolesa desesperant o com un caos indesxifrable de llums i ombres, com una interferència. És quan passem per alt aquesta qualitat trencadora del gris que també oblidem que s'ofereix en variacions gairebé infinites: una munió de tons, de tendències diferents dins del mateix color i altament inestables –en el sentit que existeixen en relació amb els dos altres colors, amb les externalitats, i s'aniran acostant o allunyant més i menys al negre o al blanc.
La gamma de grisos és una mena de terme mitjà. D'entrada, aquesta idea ens repel·leix per avorrida, equilibrada, diplomàtica, estable. Tanmateix, conforma el ventall on es qüestionen o s'ignoren els binomis: dreta i esquerra, oficial i contracultural, renou i silenci, conservadorisme i ruptura, poble i ciutat, elitisme i populisme, i els diversos graons de l'escala capitalista. Que aquest ventall de grisos continuï sent ampli i obert, d'altra banda, és la garantia que els extrems no es toquin i se solapin –que la utopia no esdevingui una forma de feixisme o esclavatge.
El poeta Eduard Escoffet ha desenvolupat, des d'una d'aquestes cruïlles grisenques, l'acció sonora Utopia i esclavatge, una coproducció de La Capella i l'Ajuntament de Barcelona. Es tracta d'una "peça per a cor de 25 veus mecàniques" que ens submergeix en el paisatge sonor digitalitzat i mercantilitzat que, avui, constitueix bona part de la nostra banda sonora diària. Les veus humanes de la performance no estan vives (totes s'han enregistrat prèviament) i conviuen amb els senyals acústics que emeten una sèrie de radiocassets: els pips i blips i clincs i tuits de les notificacions que rebem al mòbil o a l'ordinador, les altres veus mecàniques de les megafonies als transports i espais públics, les melodies recognoscibles de cadascun dels ginys que conviuen amb el nostre espai físic i sonor. Escoffet assaja la convivència d'allò que és viu, que es mou i que és imprevisible (la cosa humana) amb la terrible perfecció i predictibilitat de la cosa artificial. En aquesta escultura sonora (va dir-ne un altre poeta, Marçal Font, quan s'acabà de construir), el poeta modela interrogants que es demanen com resistir el present sense renunciar al somni ni agenollar-se davant de la realitat.
Alhora, se'ns proposa analitzar l'oralitat (i la seva varietat sencera de grisors). Hi ha una reflexió sobre les fluctuacions del valor de la paraula dita, en l'acció d'Escoffet, que també fa visibles els desplaçaments de significat que es produeixen a causa d'apropiacions indegudes de part dels poders, o pel menysteniment d'aquest codi i la desconfiança general en la paraula viva.
En el panorama actual, trobar l'espai d'interstici, els llimbs, ens sembla un exercici feixuc, una tasca complicada; potser perquè, en realitat, la frontera no la decideixen els qui viuen a la frontera. Nosaltres només ocupem un espai que acostuma a quedar més buit i, per tant, és més hospitalari, malgrat que hi campin també el risc, la precarietat i paregui menys habitable. En aquest lloc entre la utopia i l'esclavatge, la veu humana potser no hi ressona al volum màxim, però hi cap, se la sent i no tapa totes les altres.
Laia Malo és poeta, traductora i músic
