L’èxit de la Contracimera Social del Turisme

Aquest cap de setmana passat, la plaça de Quadrado –amb la gent de l’Ateneu Elèctrica facilitant, com sempre, tot el que fes falta– va ser l’escenari de dos dies de debats al carrer emmarcats en els actes de la Contracimera Social del Turisme, organitzada per més de 30 entitats i col·lectius socials. La Contracimera va tenir uns actes previs en els dies anteriors i va culminar, tot plegat, amb la convocatòria de manifestació unitària, dilluns dia 30, a la qual més de 75 col·lectius donaren suport. El motiu, com ja és ben sabut per tothom, era la presència a les Illes dels ministres de Turisme de la UE que, amb motiu de la presidència espanyola de la UE, aquest semestre es reuniren en una cimera oficial per abordar el que ells varen anomenar “Els reptes del turisme socialment responsable”. I és que a hores d’ara, els senyors ministres ja comencen a veure arreu de les ciutats i dels territoris fortament turistitzats com la gent s’articula per denunciar, fer front i envestir el model del ‘tot turisme’. Un model que es ven amb una cara molt amable: la de les postals i les experiències úniques i que s’ha arribat a anomenar –de manera absurda– ‘la indústria sense xemeneies’. La realitat és que l’especialització econòmica turística esdevé cada cop més un problema que topa amb la contradicció de vendre, precisament, tot el que no és: ven paradisos exclusius i experiències úniques, quan la realitat és que el seu principal repte és gestionar les masses que arriben amb paquets i formats tot inclòs, talment guardes d’ovelles que obvien la seva capacitat d’agència. Ven postals de platges paradisíaques que, en realitat, estan massificades o amb les aigües estagnants al bany per excés de fecals. Un paradís que ven gent hospitalària que els rep i els serveix, quan en realitat són gent que treballa per sous cada cop més precaris, amb menys drets i garanties, i amb càrregues de feina insuportables sense drogar-se. Un paradís “sense xemeneies” que viu, si més no, de la contaminació de més de 60 vols cada hora en temporada alta, i cada cop més creuers, més grossos i durant més mesos l’any, i que requereix, a l’illa, una flota ingent de vehicles pel desplaçament de gent exclusiva que es desviu per allotjar-se als hotels de la costa, a les cases al camp i als nuclis dels pobles de l’illa, a part de saturar la ciutat de lloguer vacacional que expulsa veïns, desnona famílies i destrueix la fesomia i la convivència dels espais quotidians, que també usurpa per mercantilitzar-los. El fenomen no és exclusiu d’aquí, però en som especialistes. Per això, la Cimera, i per això, la Contracimera.

La Contracimera va generar molts espais de debat, anàlisi, proposta i articulació col·lectiva dels espais de resistència, enfront de les múltiples expressions d’aquesta bèstia: la crisi ecològica, amb mirades centrades en el canvi climàtic i l’ecologia política, la precarització vital en les societats turistitzades, el racisme, les migracions i l’articulació social amb una perspectiva crítica feminista, la precarització laboral, l’accés a l’habitatge, la pèrdua de la vida quotidiana. Les propostes polítiques que sorgeixen van totes enfocades a decréixer la intensitat i dependència turística de la nostra economia. Un decreixement que és una condició necessària –imprescindible diria jo–, encara que no suficient per al canvi de paradigma, per fer la transició ecosocial que requereix una societat a la qual han fet dependent d’aquesta especialització econòmica. Una expertesa i “vocació” que es ven com si fos la clau de la competitivitat en un món globalitzat - i que potser ho és en termes estrictament de mercat –però, com a societat, ens sotmet i ens fa vulnerables davant l’escenari d’incerteses que es planteja en l’àmbit global, marcada fortament per la crisi climàtica i ecològica, les guerres, la crisi de les democràcies. Crisis multidimensionals que s’entrellacen entre si i que duran canvis amb greus impactes també aquí, al nostre petit territori.

Motius n’hi ha molts. Capacitat d’articulació col·lectiva, també. Crec que el retrobament al carrer era necessari davant una certa sensació, en els darrers anys i, especialment, després de la pandèmia, de desànim generalitzat davant un monstre que sembla que cada cop se’ns faci més gran. Però vàrem ser molts i diversos, i és que la crítica a la realitat turistificada que se’ns vol imposar permet fer lluites transversals i trobar un punt en comú en què tots ens sentim interpel·lats. Això ens dona molta força. Sempre és molt enriquidor trobar-se, compartir inquietuds i, a més, sentir que sabem el diagnòstic real de la situació perquè el vivim i en tenim totes les dades que ens donen la raó, però a més, som capaços de construir propostes alternatives que ens allunyen d’un futur que se’ns imposa com si fos l’única sortida, en tot cas maquillada per falses solucions, com la del capitalisme verd o inclusiu, el turisme regeneratiu o un de “socialment responsable”.

A més, hem aconseguit fer un pols al relat hegemònic. Contraposar el relat, la instrumentalització i el blanqueig que suposava el fet en si de la Cimera, i que es fes precisament aquí, a Mallorca. Hem condicionat l’actualitat informativa, perquè ens vàrem avançar a l’arribada dels ministres i hem fet sentir la nostra presència i reivindicacions des del carrer, des de la societat que ja no aguanta ni tolera aquesta hipocresia discursiva política i empresarial a la qual ja ens tenen tan acostumats. El clam era clar i únic: menys turisme i més vida –bona i per a tothom–.