L’excepció menorquina

En un recent programa de ràdio sobre el centenari de Josep Maria Llompart, una intel·lectual mallorquina, interpel·lada pel periodista sobre la política lingüística de l’actual Govern de les Illes Balears, la va qualificar de curiosa, d’estranya. En aquests moments, deia, es fan o es volen fer lleis que van contra la llengua, però, d’altra banda, tenim moltíssimes activitats institucionals a favor de la llengua pagades pel Govern. La mateixa entrevistada contraposava la situació actual a la del nefast –l’adjectiu el va posar ella– govern de José Ramón Bauzá. En això té raó, però ben mirat la política lingüística de Prohens no és tan nova. De fet, té moltes semblances amb la de Jaume Matas: mantenir una distància higiènica amb el gonellisme més tronat, promoure activitats institucionals, algunes de prou rellevants, com ara el mateix Any Llompart, subvencionar i tractar bé el sector cultural perquè estigui tranquil i, mentrestant, limitar qualsevol possibilitat d’un exercici real i efectiu de la igualtat entre el català i el castellà. 

Crec que, si no fos per la pressió coactiva de Vox, la política lingüística de Prohens encara seria més amable, sense mai no arribar a ser una veritable política de normalització lingüística. Per ser-ho de debò hauria de perseguir els objectius que marca l’article 1 de la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears: a) Fer efectiu l’ús progressiu i normal de la llengua catalana en l’àmbit oficial i administratiu; b) Assegurar el coneixement i l’ús progressiu del català com a llengua vehicular en l’àmbit de l’ensenyament; c) Fomentar l’ús de la llengua catalana en tots els mitjans de comunicació social; i d) Crear consciència social sobre la importància del coneixement i l’ús de la llengua catalana per tots els ciutadans. No, els populars no pretendrien mai el compliment real d’aquests objectius, però sense Vox segurament donarien més peixet del que donen ara, i procurarien evitar conflictes i situacions incòmodes. És, si fa no fa, el que havien fet sempre els populars, amb l’excepció de l’era bauzànica, i amb l’excepció menorquina d’ara mateix.

Salvant totes les distàncies, l’actitud habitual dels populars illencs envers la llengua recorda la dels promotors de les primeres iniciatives, a mitjan segle XIX, de recuperació de la nostra llengua d’ençà dels decrets de Nova Planta. Com explica Alfred Bosch al llibre Obriu pas! L’epopeia dels que van salvar el català… a pesar d’ells mateixos, els impulsors dels primers Jocs Florals no tenien cap esperança, i per tant cap intenció, de convertir la llengua dels trobadors en un idioma modern, plàstic i útil, sinó acompanyar-la amorosament en el seu inevitable camí cap a l’extinció, fins que arribàs el dia de certificar-ne la mort i convertir-la en una adorable peça de museu. 

Si la intel·lectual mallorquina a qui m’he referit abans hagués parlat de la política lingüística dels consells insulars de Mallorca, Eivissa o Formentera, s’hi hauria pogut referir en uns termes semblants als que va emprar per descriure la política del Govern, perquè, amb diferències de grau, l’orientació és la mateixa. En canvi, no ho hauria pogut dir del Consell Insular de Menorca, que avui és l’excepció. És l’única institució d’autogovern de les Illes Balears que practica una política lingüicida emparentada amb l’animositat de Bauzá o amb la virulència dels seus col·legues valencians. Menorca, l’illa envejada perquè, com recullen les successives enquestes sociolingüístiques, ha aconseguit mantenir un major ús social del català, manté una competència lingüística més elevada i ha preservat un consens social més positiu a favor de la normalització lingüística, avui pateix una escomesa contra la llengua que no li ve de fora –aquesta vegada no tenen la culpa els mallorquins– sinó del mateix govern insular, obsedit a residualitzar l’ús institucional i social del català, promoure el secessionisme més barroer i imposar l’ús del castellà. 

A Bauzá, l’obsessió malaltissa amb la llengua i la incapacitat per redreçar el rumb quan era evident que se n’anava cap a les penyes el van enfonsar. Prohens ha après la lliçó, i per això en matèria de llengua procura navegar entre dues aigües, tot i que el seu context és molt més difícil que el de Bauzá, perquè no governa amb majoria absoluta sinó amb la pressió grollera i arrogant de l’extrema dreta. El que fa de Menorca una excepció és que aquí no fa falta aquesta pressió perquè el govern insular abanderi l’ofensiva contra la nostra llengua. La consellera ultra que estalona el govern del Consell ni tan sols és de Vox, sinó una trànsfuga, i només és l’excusa, el pretext fàcil per justificar la dèria catalanofòbica del conseller de Cultura, amb la cooperació necessària del president. Tothom sap que la modificació del Reglament d’usos lingüístics del Consell és iniciativa del conseller de Cultura, encara que ho expliquin com una concessió a la trànsfuga per poder aprovar els pressuposts de l’any que ve. La seva arrogància és atrevida, perquè no trenca, com pretenen, amb la política lingüística del govern anterior, sinó amb un consens de quaranta anys que fins ara tots els governs insulars havien respectat. Potser no han mesurat les conseqüències de tanta temeritat.