Onofre Rullan
02/09/2022

De l'estrès urbanístic a l'estrès turístic

3 min

Una de les primeres tasques que va emprendre el preautonòmic Consell General Interinsular (1978-1983) va consistir a quantificar la capacitat permesa, en places potencials, dels plans municipals vigents aleshores a les nostres illes. La xifra resultant de tot el sumatori va ser de 4.096.113 places d’allotjament turístic i/o residencial. Els càlculs de la dècada del 1990 baixaven la xifra a l’entorn dels 3,8 milions de places i ara el GOIB ens proporciona la xifra de 2,4 milions. Només dos petits apunts metodològics: 1) els darrers càlculs oficials quantifiquen el ‘sòl’ vacant per avaluar el que encara es pot construir i ignoren el ‘vol’ vacant, el que es pot construir als solars on ja hi ha alguna edificació però s’hi pot edificar més; i 2) per convertir habitatges en places, el darrer estudi del GOIB usa un coeficient de 2,62 habitants per habitatge, per tant, això no és la “capacitat” en places dels plans, sinó una part que creuen que, un cop construïts els edificis, seran ocupats per suposats habitants. Quantificant tot el ‘vol’ vacant i aplicant un coeficient de places per habitatge en funció de les habitacions dormitori de cada habitatge (el cens d’habitatges proporciona aquesta informació), sens dubte superaríem amb escreix els 2,4 milions oficials de places urbanísticament potencials.

Algú es podria demanar de què serveix tota aquesta potencialitat urbanística. Si tanmateix no s’edifica o si, un cop edificat, no s’ocupa al 100%, per quina raó tothom (particulars i promotors) pressiona per aconseguir més edificabilitat? Doncs per una raó molt senzilla: perquè les expectatives es cotitzen, i es paguen, al mercat immobiliari. Si es compra un immoble com a inversió (com a bé de canvi, en deien els marxistes) per tornar-lo a vendre més car, com més carregat d’expectatives vagi, millor, més alt serà el seu preu. En el mercat neoliberal no es venen ni compren coses, es venen i compren expectatives de coses. Aquesta és la raó per la qual no aconseguim rebaixar gaire les xifres de la capacitat de càrrega urbanística del territori, perquè si ho féssim afectaríem negativament les carteres dels mercaders d’expectatives, fons d’inversió i especuladors de tota mena.

Però aquestes discussions sobre la capacitat de càrrega urbanística del territori, molt vives fins a l’aprovació de les DOT (1999) i els tres PTI (2003, 2004 i 2005), diria que han passat a un segon pla. Sembla que la menor proliferació de grans promocions faci que ja no ens preocupi tant com abans “el paisatge de les grues” o que, després de 40 anys de conviure-hi, ja l’hem incorporat a la nostra percepció del paisatge balear. Ara, més que la pressió urbanística, ens inquieta la pressió humana.

Des de la dècada de 1980 es van anar aprovant successives restriccions a l’increment de l’oferta turística, però ara les noves formes d’oferta avancen sobre terrenys fins ara poc explotats: sobre l’immobiliari, en forma de lloguer turístic; sobre la ciutat històrica, en forma d’hotels urbans; sobre les nostres badies i els nostres carrers, amb la invasió de colossals ramats de turistes que aboquen els creuers i prenen literalment la ciutat; sobre l’interior de les nostres illes, en una incontrolada allau de cotxes; sobre el nostre patrimoni, al cap i a la fi, com ho palesa el domini aclaparador de compradors estrangers en el mercat immobiliari.

El rescat de l’economia espanyola (2012) posterior a l’esclat de la bombolla immobiliària (2008) no era gratis i el preu ha estat aquest nou context que, automàticament, ha despertat noves reivindicacions. Al “prou urbanitzacions” s’hi ha afegit el “prou guiris”, el “prou cotxes”, el “prou compres de patrimoni amb diners estrangers”... Algunes administracions han començat a implantar algunes mesures en línia amb aquestes noves reivindicacions, com Menorca amb el control d’accés de cotxes a les seves cales o Mallorca amb iniciatives com la de Formentor. Però la més avançada, per ara, ha estat Formentera, impulsant la llei “per a la sostenibilitat mediambiental i econòmica de l’illa de Formentera” (2019), que permet establir les quotes màximes de cotxes que poden arribar a l’illa, una iniciativa que ara sembla que Menorca vol implantar, si ho jutjam per la proposició de llei de Menorca Reserva de la Biosfera (2022).

Aquest sembla que és el renovat discurs que vivim, de prou urbanitzacions a prou turistes i prou cotxes. Potser ara falta ampliar la reivindicació amb prou edificacions i, sobretot, prou de mercat lliure d’habitatges, ja que la llibertat dels cans no és un bon negoci per als xots...

stats