L’especulació a qualsevol preu
La història es repeteix, i sol tenir els mateixos protagonistes. Quan falta habitatge, la resposta més fàcil és obrir nou sòl, que és la resposta que ara dona el PP a les Balears. La recepta, en tot cas, és la mateixa: habilitar sòl rústic, requalificar de cop, sense planificació, i regalar plusvàlues astronòmiques a uns pocs que fa anys que esperen l’oportunitat per fer la pilotada.
A les Àrees de Transició (AT) que envolten les ciutats, nombrosos promotors i constructors compraren terrenys com a no urbanitzables, a preu baix, sabent que algun dia els vents canviarien. Han esperat dècades sense invertir-hi un euro, sense fer-hi agricultura ni generar-hi activitat productiva. I ara, amb una decisió política, aquests solars poden multiplicar molt el seu preu. Això no és economia productiva, és especulació: guanyar molt sense fer res.
El que la Llei del sòl i el sentit comú havien intentat evitar és precisament això. El sòl no es pot transformar automàticament. Els processos urbanístics existeixen per garantir que qualsevol creixement respongui a un interès general: que hi hagi prou aigua, equipaments, mobilitat adequada i capacitat de servei. És un filtre important, que obliga els promotors a invertir, planificar i assumir riscos. Requalificar de cop, sense aquest camí previ, és botar-se la raó mateixa de l’urbanisme: posar ordre al territori per evitar les males decisions que ja han hipotecat generacions. A més, a municipis com Palma i Calvià, per posar-ne dos exemples, hi ha sòl urbanitzable. Per tant, si es decideix créixer sobre rústic, la pregunta és: per què? I la resposta pot ser tan simple com preocupant –perquè alguns hi tenen interessos. I normalment allò que convé a uns pocs no convé a tots.
A les Illes, on el territori és finit, el que ens cal no és més ciment sinó més criteri. Arquitectes i urbanistes fa anys que reclamen rehabilitar i densificar dins la ciutat, aprofitar solars buits, millorar els teixits existents. L’expansió descontrolada no resol el problema de l’habitatge, el perpetua. Fa dècades que el preu puja, amb moratòries, lleis i plans diversos, mai no ha baixat. Potser el problema real no és de sòl sinó d’usos: massa habitatges dedicats al turisme i un creixement desorbitat que crea demanda constant. Mentrestant, programes com el de lloguer segur fracassen, i el mercat continua premiant l’especulació.
El cas del torrent de la Llavanera, a Eivissa, n’és una altra mostra. Una de les zones més perilloses de l’illa, on les torrentades han demostrat els riscos, és un objecte de desig per a rics que volen un apartament amb marca eivissenca. Malgrat les advertències, s’hi aixequen naus i pisos prop del torrent. La pressió del capital immobiliari és tan forta que força la legalitat i condemna el territori. Aquest és el model que ens torna a fer caure en la mateixa trampa, un territori convertit en moneda d’especulació. Necessitam economia productiva, no rendistes que esperen la gran requalificació.
