L’Espanya racista
En virtut dels insults racistes a un jugador de futbol alguns semblen haver descobert que vivim en un país no només injust sinó cruelment racista. Notícia que sembla que ha sorprès més d’un que potser imaginava que l’estat espanyol era un model de convivència, igualtat o respecte democràtic. Ara toca jugar amb les paraules; dir que no vivim en una 'societat racista', sinó que 'hi ha racisme', tripijoc retòric que ben bé ningú no sap què vol dir, i que desprèn, a més, un bon tuf de rancior exculpatòria.
Perquè si hi ha racisme és que vivim en una societat racista, ras i curt. I res més evident quan es pensa des del menyspreu que hem percebut els que ens entestem a viure, parlar i escriure en català, per exemple.
Com pot ser justa una societat que ni tan sols accepta i respecta els qui, tot i tenir el mateix color de pell, volen parlar en una llengua que no és la que l’estat castellanista defensa, promou i posa per damunt en multitud de lleis, reglaments i fins i tot en preceptes constitucionals? Aquí, la injustícia, el doble recer, la manca de respecte, estan institucionalitzats. I és des d’aquesta cultura del supremacisme que s’entén millor que s’insulti –s’amenaci, s’empresoni, s’atonyini– algú pel seu color de pell.
Les persones de pell negra o racialitzades estan cansades de sentir com se’ls menysté i margina, se’ls mira sospitosament, se’ls fa sentir insegurs davant de la policia o se’ls posen traves per fer qualsevol cosa. I no cal que siguin futbolistes milionaris. Però no ha trigat gaire aquest debat teòricament antiracista a convertir-se, com passa sempre a Espanya, en una promoció espanyolista, en una arma contra altres minories: se’ns diu –tant des de l’esquerra com des de la dreta– que el racisme l’atien bascos i catalans, doncs, i llestos; perquè aquests haurien promogut una agenda d’enfrontament entre ‘espanyols’, sigui a través del futbol o la política.
El que hauria de servir per reflexionar sobre la igualtat s’acaba convertint en una arma per marginar encara més la minoria. Vols lluitar contra el racisme i acaben traient una arma que t’apunta a tu. Ja se sap: qui no es considera espanyol castellanista és que és racista, i només per voler viure normalment en català. El grau de perversió de discursos com aquest ens posa un termòmetre que permet avaluar una vegada més la bogeria nacionalista espanyola, la qual, més que aprofitar per fer net, vol fer veure que tot l’enrenou antiracista s’ha muntat sobre la ‘llegenda negra’ antiespanyola –és a dir, que els dirien racistes perquè els odien per culpa de les mentides sobre el vell colonialisme espanyol… O que fins i tot es posen a la defensiva davant de l’antiracisme, no sigui que els confonguin amb persones d’esquerra progressista.
Queda clar, doncs, que mai es podrà ser antiracista des de l’espanyolisme, i que qualsevol demanda de reforma moral que es faci queda automàticament qüestionada i abolida quan s’adonen de la magnitud de tot el que haurien de canviar o d’acceptar sanament com a demòcrates. I ara sí, ja sabem el truc: es diu que aquest article és racista perquè menysté els espanyols (per racistes) i endavant ses atxes.
