L'Espanya de l'escarafall

És el màxim responsable d’una importantíssima empresa espanyola amb milers de treballadors, internacionalitzada i amb uns resultats de tres dígits llargs en positiu. Al meu interlocutor no li agradaria veure el seu nom escrit perquè la sinceritat li costaria cara. La seva opinió li causaria una irreparable pèrdua de confiança en la seva capacitat de gestió. És un dels principals directius d’una de les grans empreses amb seu a Madrid i no pot evitar la il·luminació davant del seu interlocutor: “Saps? Els independentistes hi ha coses que van detectar molt bé. Una d’elles és el poder de l’Estat profund, dels advocats de l’Estat, dels funcionaris i la judicatura que actuen per mantenir l’statu quo. Un poder profund que preserva els seus valors i interessos inamovibles”. Com poden imaginar, l’interlocutor no és ni remotament simpatitzant de l’independentisme. Més aviat considera que el Procés va ser una conjura d’irresponsables sense coneixement del poder d’un estat.

La caiguda del cavall del meu interlocutor va ser fa alguns mesos i em pregunto com deu haver passat la setmana amb els partits de dreta i la dreta judicial maniobrant obertament contra la majoria parlamentària en una operació bàsicament reaccionària. L’immobilisme que els independentistes denunciaven el viu avui la majoria parlamentària d’esquerres a la qual es nega la legitimitat democràtica.

L’ambient al Congrés de Diputats recorda el del setembre de 2017 a Catalunya. Amb una majoria parlamentària portant la legislació al límit i més enllà per evitar l’allargament del debat, i una oposició de dretes connectada amb la dreta judicial per intentar evitar una decisió del Parlament.

La gravíssima crisi que viu avui el sistema polític espanyol passa per la possibilitat que dilluns el Tribunal Constitucional suspengui la tramitació d’una reforma legislativa que va ser aprovada dijous per la majoria democràtica.

L’escàndol és de proporcions flamenques, amb crits i escarafalls -o, més ben dit, aspavientos- de tota mena al Congrés amb acusacions de putsch creuades. Dedicades a “colpistes amb toga”, referides al “cop institucional de Sánchez” o dirigides al PP recordant que “la democràcia ha estat en perill amb la dreta. El 1936, el 23-F del 81 i avui dia amb discursos d’odi i posant en perill les institucions”. Embolica que fa fort.

En el fons de la qüestió, hi ha la ràpida i controvertida aprovació d’un paquet legal que reforma el Codi Penal revisant els delictes de sedició i malversació, a més d’un mecanisme que pretén desbloquejar l’elecció de magistrats del Tribunal Constitucional.

Les reformes del Codi Penal han excitat sobre manera la dreta tant pel fons com per la forma. Al Madrid polític, el que és una reforma raonable de la malversació, diferenciant el lucre personal, s’ha venut comunicativament com una concessió a ERC. La fi del món. La interpretació d’aquesta reforma i la precipitació de la sedició, que acaba amb el delicte però pot comportar problemes amb la interpretació dels desordres públics agreujats, han afegit gravetat a la crisi. Només calia sumar-hi un intent de desbloquejar el sabotatge de la dreta a la renovació del Poder Judicial amb una drecera. Una via d’urgència, una proposició de llei, utilitzada per evitar el debat en temes tan delicats com els pactes amb l’independentisme i la renovació del Constitucional.

A Pedro Sánchez se li ha de reconèixer valentia i al PP consistència en la seva fràgil idea del fair play democràtic. El PP continua sense reconèixer la legitimitat dels vots que sustenten la majoria parlamentària que l’ha condemnat als bancs de l’oposició i actua amb desinhibició alineat amb la dreta judicial contra Sánchez. El Tribunal Constitucional ha de decidir dilluns si actua contra una decisió que l’afecta directament en un clar conflicte d’interessos perquè quatre magistrats estan directament afectats per la reforma.

No deixa de ser sorprenent l’aparent ingenuïtat amb què alguns observadors no catalans ni bascos se sorprenen del funcionament de l’Estat. Quan l’abús de poder, la politització de la justícia, l’immobilisme i el menyspreu de la voluntat popular afecten Catalunya, tot sembla menys rellevant a Madrid, gairebé una fatalitat descomptada.

Sánchez dona per tancada la carpeta catalana amb la reforma de la sedició i la malversació mentre Aragonès gira l’atenció cap al referèndum. S’obre una nova etapa en la qual el distanciament del PSOE i ERC és necessari per als dos. S’acosta el període electoral i el PSC ja va guanyar unes eleccions.