A la pel·lícula Dream Scenario se’ns explicava què passava quan una persona normal, un professor que interpretava Nicolas Cage, es convertia en la persona més cèlebre del planeta. I no perquè hagués fet res d’especial: simplement començava a sortir en els somnis de tot Déu. Totes les persones del món afirmaven, realment o per no quedar al marge, que havien vist en somnis el professor Matthews, per als altres, un personatge gris i oblidable. La fama arribava d’una manera tan gratuïta com li està arribant ara mateix a Tim Payne, un jugador de futbol de Nova Zelanda que participa en el mundial en curs. Payne no ha fet res per ser famós; precisament és famós, ara, perquè no ho era. O perquè era el que tenia menys seguidors a les xarxes en una selecció no gaire prometedora amb vista al triomf (mai no ha guanyat cap partit d’una fase final).
Però Payne va ser l’elegit d’un creador de continguts argentí per fer-lo famós; simplement l’ha triat i ha demanat que tothom hi simpatitzi per damunt de les explosions d’orgull patriòtic que solen vertebrar les passions futboleres. I sí, Payne va passar en pocs dies de ser un futbolista qualsevol a tenir més seguidors a les xarxes que no habitants té el seu propi país, simplement per un caprici o idea d’un influencer de l’altra punta del món, i d’una manera fins i tot més arbitrària que no el professor de la pel·lícula. En l’actual economia de l’atenció, però, això no és una anècdota o una història curiosa. Talment a la pel·lícula, el primer que pensava el professor era com aprofitar-ho, ja que avui en dia tenir l’atenció de la gent (que sàpiguen qui ets i t’escoltin) és el capital principal a partir del qual pot créixer l’economia personal i col·lectiva.
Així, no cal dir que el futbolista s’hi ha posat molt de cara; s’ha adreçat als seus milions de nous seguidors i ha “agraït el suport”. Vet aquí el funcionament de l’economia de l’atenció: tot es basa a captar i mantenir l’atenció de la gent, sigui de la manera que sigui, gràcies a les xarxes evidentment, les quals construeixen noves fames gairebé cada dia, amb la mateixa arbitrarietat que els somnis. Ara que Payne té l’atenció de les masses, o de determinada gent del planeta, podrà capitalitzar-ho: farà anuncis, posts remunerats que veuran milions de persones, la fama crea més fama i els diners faran més diners.
I tot a partir d’un caprici o juguesca dels nous déus digitals, o de l’ociositat frenètica de les noves masses en xarxa, que s’entrenen amb el joc de l’atenció al mateix temps que ansiegen que una cosa igual els passi a ells. O que per un cop de sort algun dels seus continguts es faci viral; o fins i tot fan les coses, o les viuen, en funció del rendiment que en podran treure a les xarxes. Però talment com a la pel·lícula de Cage, la truita pot girar en qualsevol moment. El professor començava no a sortir als somnis sinó als malsons, envoltat de sang i de dolor, i s’iniciava la infàmia de ser odiat d’una manera tan gratuïta com abans s’havia estat admirable.
