L’epifania argentina

Un dia veus al diari una notícia breu sobre un estrafolari candidat argentí de patilles prominents i psicomotricitat irritant. Somrius amb suficiència. Aquests argentins... Al cap d’unes setmanes, emeten a la TV uns talls on, visiblement 'intoxicat', fa declaracions incoherents. Penses que està acabat i rius per davall del nas. Un altre dia t’arriben les seves pintoresques fixacions: parlar amb el seu ca mort i jugar amb una motoserra damunt de l’escenari davant de milers de joves que l’aclamen. Et fa riure, clar. Aviat sents parlar de la seva adhesió als negacionismes més diversos: el canvi climàtic, la dictadura argentina... I ja no et fa tanta gràcia. En ser catapultat a la segona volta de les eleccions t’interesses pel seu programa econòmic i social: dolarització de l’Argentina, supressió del Banc Central, fiscalitat zero i eliminació del ministeri d’Educació. Un mes després guanya les eleccions.

Certament, no ho hauries dit mai. Idò que Santa Llúcia et conservi la vista, perquè has de reconèixer que no és la primera vegada que et passa. Et quedares a quadres quan Trump arribà a president, no li hauries fiat a Elon Musk ni un tallaungles i, fins i tot, encara no has superat l’elecció de Ronald Reagan, que consideraves literalment impossible. Sort que no et feres analista...

L’endemà de les eleccions, clar, et toca ració doble d’articles internacionals: “Què passa a l’Argentina?”, “Cinc claus per entendre la victòria de Milei”... I un esforç extra de concentració i psicoanàlisi.

Hi trobes bona informació, però explicacions molt decebedores. Veritat que no sabeu de qui és la culpa que 14.474.462 argentins hagin votat voluntàriament un candidat anarcocapitalista, inestable i manifestament 'perjudicat', que ha promès prohibir l’avortament i aplicar tota casta de mesures de desprotecció social? Sí, efectivament, la culpa és... dels polítics! Clar, per haver-los decebut. És lògic: et deceben i tu et dispares als dos peus. De tota la vida.

Que la culpa sempre sigui dels polítics és una autèntica benedicció que ens salva d’haver d’assumir la més mínima responsabilitat individual. Ja et val, xaval!

Hem arribat a quotes injustificables en l’abdicació del deure personal, com si fóssim de mel i sucre, ens ho haguessin de donar tot mastegat i ens haguessin d’entretenir contínuament. Si fins i tot ens donen bons perquè viatgem o ens comprem coses... I l’auge i consolidació de l’antipolítica, a més, ha acabat d’arrodonir la cosa.

Quan va néixer el discurs antipolítc ja resultaven inquietants els seus efectes sobre la solidesa institucional o sobre el prestigi de la democràcia representativa tot just consolidada. Més difícil de preveure eren els efectes que també ha tingut sobre el desempoderament moral dels ciutadans. És trist, però han desertat. 

A l’Argentina, per exemple, després de 40 anys de democràcia, es continua parlant de la classe política com si fos una espècie de fatalitat sobrevinguda i imposada que plana sobre els impotents mortals que la pateixen i que no tenen cap marge d’actuació. No sé si és el moment de recordar-ho, però el vot a l’Argentina és obligatori, o sigui que un poquet sí que se n’haurien d’haver informat durant tots aquests anys.

Segurament resulta antipàtic invocar les imatges del Mundial de Qatar 2022, ara fa just un any, quan la selecció Argentina (total, 11 homes en calçons curts perseguint una pilota) va dur el seu país a l’èxtasi, a pesar del hat-trick d’Mbappé. Fa una mica de vergonya recordar que el país es paralitzava les jornades de les eliminatòries i s’alentia  la resta dels dies, i que semblava que les celebracions després de la final no havien d’acabar mai. Qüestió de prioritats, clar. I la culpa, dels polítics, naturalment.

Ja resulta una mica humiliant aquesta apel·lació permanent a la culpa 'dels polítics', com si tots fóssim eternament menors d’edat, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i de fer-nos responsables de les nostres accions i decisions.

L’Argentina té 46 milions d’habitants i 35 milions d’electors habilitats. Segur que en l’esperpèntica elecció de Milei hi concorren molts de factors, però també la inconsciència de milions de ciutadans que no han volgut assumir no ja el compromís d’implicar-se personalment en la lluita política, sinó ni tan sols la decència de votar amb una mica d’intel·ligència i sentit comú. El futbol és més mengívol que la lectura, ja se sap.

Aquí, mentrestant, ens declaram molt preocupats per l’ascens de l’extrema dreta, però tenim l’escola feta un xiquipark, on interessa tot menys el coneixement, la cultura i l’educació. Només per aportar una dada: Milei arrasà entre els joves i va arribar a aconseguir el 70% dels suports entre els menors de 24 anys. No consta que fossin grans lectors...