Dialèctiques salvatges
Opinió 11/06/2023

L’enemic és el feixisme

Cal resseguir les petjades subtils de la fam de poder que s’instaura en els propis cossos, perquè no hi ha altra manera d’aturar la bèstia que lluitar contra el feixisme quotidià

Xisca Homar
3 min
L’enemic és el feixisme

PalmaCrec que és difícil trobar un filòsof més antifeixista que Gilles Deleuze. El pensador de la diferència, que tantes vegades s’escriu a la contra, en una mena de llengua estrangera que boicoteja els efectes de poder del propi discurs amb dosis altes d’humor. L’amic Michel Foucault, company de trinxera, va escriure un pròleg preciós per a un dels llibres essencials de Deleuze. El text es titula Introducció a la vida no feixista, un manifest esmolat com un ganivet o una punta de fletxa, que ens convida a lluitar contra l’enemic comú.

Foucault ens diu que l’enemic no és només el feixisme històric, que ha mobilitzat el desig de les masses i ha agombolat maneres de viure lluny del pensament. L’enemic és el feixisme que ens habita en silenci, que transita pels nostres comportaments quotidians, el feixisme que “ens fa estimar el poder”, estimar allò que ens sotmet i ens explota, donar-li espai, fer que perduri. L’enemic és el feixisme que ens fa desitjar formes polítiques delirants, que tenen somnis de totalitat, somnis que fan petita la vida i eixamplen el ressentiment. L’enemic és el feixisme, que va fent-se lloc i ens sotmet al xantatge de la banalitat i a la por de la diferència.

Ètica antifeixista

Com digué Foucault, ens cal construir una ètica antifeixista. Hem de posar tots els esforços a crear un estil de vida, una manera de pensar i de viure que pugui respondre a la pregunta: com podem deixar de convertir-nos en feixistes, fins i tot (sobretot) quan ens pensam ser militants revolucionaris? Com podem exiliar el feixisme dels nostres discursos, de les nostres pràctiques, dels nostres desitjos, de les nostres pors? És urgent trobar les maneres de desnonar el feixisme que ens habita. Cal resseguir les petjades subtils de la fam de poder que s’instaura en els propis cossos, perquè no hi ha altra manera d’aturar la bèstia que lluitar contra el feixisme quotidià. El que s’imposa on no l’esperàvem, el que opera des de l’interior de cadascú quan abaixam la guàrdia.

Pot semblar que la tasca que se’ns alça davant els ulls és titànica, com un penya-segat immens a la vorera d’una mar en calma, però Foucault ens diu a cau d’orella: “No cregueu que és necessari estar trist per ser militant”. Malgrat que el combat sigui descoratjador, perquè el lliuram contra l’abominable, hem de perseverar en l’alegria, posseeix una força revolucionària.

Els nostres defectes

Albert Camus ens diu que és una temptació “girar-se d’esquena a aquest món feixuc i descarnat”, però és el món que ens toca viure i no podem situar-nos en l’odi o la indiferència. Si hem caigut tan avall és per la grandesa dels nostres defectes, però encara som a temps de lluitar per la virtut. Camus ens porta fins als grecs, ens parla de la guerra de Troia, del vincle entre Pàtrocle i Aquil·les. Quan semblava més ferma la derrota, amb la mort de Pàtrocle, Aquil·les reprèn la batalla. Allò que l’empeny a ajornar el plor és l’amistat. Defugir el fanatisme, perseguir la bellesa, claudicar davant la força de l’amistat: és lluitar per la virtut.

Els veurem pactar amb el feixisme, estupefactes només a costa d’oblidar que el feixisme té moltes màscares i una sola escapatòria: “No us enamoreu del poder”, punt de fuga irrenunciable. Desesperarem, sense desesperar del tot. Hem d’ajornar les llàgrimes, com Aquil·les.

stats