L’efecte Rosalía

Vaig deixar de punxar el dia que vaig comprendre que no posava música per a la gent sinó contra la gent. Tampoc és que hi hagi un gran mercat per a DJ que es prenen les seves sessions com a tesis doctorals i que llegeixen la pista del revés, sotmetent amb dancehall i hip hop el públic indie o sortint de l’armari com a grans amants de la Fania en una festa punk. DJ Kabotzilla, sempre oportú (si es tracta de destruir Tòquio i les teves ganes de passar-t’ho bé).

Sovint em deman d’on sorgeix aquesta necessitat d’anar a la contra. Mai no he sabut si és una forma de significar-me, de reivindicar la meva individualitat o és més aviat una manera de fer-me de més, d’anar de guais. Potser sí que és pura vanitat, però en tot cas és una vanitat productiva que ha tengut efectes positius: m’ha mantingut en constant moviment i atent; ha impedit que la meva curiositat s’apagués. En matèria de música i referents culturals, som poc sospitós d’haver-me quedat ancorat en la nostàlgia. No tenc gaires vaques sagrades i no ha estat fins que el meu fill em va demanar què escoltava de jove que he tornat a discos que varen ser essencials en la meva formació com a persona i en la del meu gust estètic. Fins i tot, en la de la meva visió política i moral del món.

Perquè en realitat aquesta necessitat de posar en dubte el consens, de ser una falca constant que obri cruis a tots els murs, és una posició també política. De fet, és just això: per mi l’art és sobretot polític, una manera de posicionar-se davant la vida, una actitud.

D’aquesta actitud sorgeix el que podríem anomenar com a Efecte Rosalía.

M’explic: donat que tothom està parlant del mateix i sembla crucial tenir una opinió sobre el disc del moment, jo, que per si no havia quedat prou clar som un tocapilotes de primer ordre, m’he negat de ple a escoltar Lux. M’hi neg. I m’hi neg perquè la meva necessitat de confrontar i oposar-me a aquesta sensació d’obligatorietat que envolta certs fenòmens culturals és superior a mi.

Per exemple, ni de conya pens veure Sirat. De fet, encara no he vist Breaking Bad, tot i que si em donessin un euro per cada cop que algú m’ha dit “l’has de veure”, tendria per pagar-vos a tots un sopar. O precisament per això: m’ha costat anys veure disciplinadament Los Soprano, més enllà d’alguns episodis esparsos, i he deixat d’escoltar grups que m’encantaven per embafament popular, quan començ a veure que espais que considerava meus, un tresor íntim, una expressió de la meva individualitat, de sobte es comencen a omplir de gent estranya perseguint la tendència del moment.

Em consider millor que els altres? Som tan cregut i pedant? Em perd moltes coses? Importa? Sé les respostes a totes aquestes preguntes (Probablement/Sí/Sí/No). També sé la resposta a una darrera qüestió: pens canviar d’actitud?

Crec que podeu intuir el que vendria just després.

Em cau bé Rosalía i no tenc cap dubte que és l’artista més rellevant del moment. Segur que Lux és un gran disc que captura el zeitgeist de manera clarivident. Però no el pens escoltar. Ni pens veure Sirat. De veres que pas. Pas total.