L’Antoniada manacorina

Un temps vaig pensar que el vigor d’una festa es definia en funció de la participació juvenil. Si la capa de la societat més jove, la més alegre, la més ingènua, la més feliç, no se sent seva una festa, voldrà dir que la cosa té mala ferida, i que s’haurà de sostenir per l’abnegació sacrificada dels més granats i dels més vells. Més endavant vaig creure que les festes estàtiques i ancorades excessivament a una tradició estaven també condemnades a desaparèixer com a festes populars, per més que fossin capaces de subsistir com a reminiscència fossilitzada d’un passat que no tornaria mai.

No són excloents, a parer meu, aquestes dues premisses. N’hi ha, però, una de tercera, que tampoc exclou les dues primeres i que és transcendentment rellevant: les festes populars, quan són vigoroses i massivament participades esdevenen una llepolia important per als moviments civicopolítics i per a totes les formes de poder existents.

El lector que sap de les dèries de qui escriu ja deu haver endevinat que parlam, una vegada més, de la festa de Sant Antoni de Manacor. La d’enguany ha estat una celebració especialment moguda. Ja deuen tenir present, els lectors, la situació de partida. De bon principi, veiérem, mal que fos una horeta, ballar una dona per primera vegada amb els dimonis. Dies més tard, i durant el segon assaig de completes d’enguany, el rector Antoni Amorós, visiblement afectat, feia públic als 900 assistents (la gran majoria devotíssims i cristianíssims adolescents seguidors de la doctrina antoniana) que no tots tendrien “carnet de preferent” per entrar a completes, tal com s’havia pactat inicialment. Seguidament, el director de completes assenyalava el batle Oliver com a màxim responsable de l’incompliment. Un grup de joves, segons sospites del rector Amorós, “provocats per algunes persones adultes” se n’anaven a protestar davant la porta de cal batle Oliver. El batle publicava als seus comptes a les xarxes un comunicat explicant la situació segons la seva versió i anunciava que ell seria el primer que no hi acudiria. L’endemà, Joan Francesc Cortès, prevere manacorí establert a la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, feia una publicació avisant que “qui legisla i viu sense Déu està destinat a la mentida i a no acceptar mai la culpa”. I tancava la seva stori a Instagram de forma lapidària: “Som els nebots dels qui no vàreu poder cremar el 36”, tot oblidant que l’únic religiós que morí assassinat a Mallorca durant la guerra civil, el mataren els de l’altre costat, que no sabem si és el seu. L’Ajuntament movia fils perquè Cortès no presidís les completes, cosa que no va passar. Davant les autoritats, a les beneïdes, el flamant vicari de Sant Feliu es disculpava breument: “He parlat i m’he equivocat”. El regidor Sebastià Llodrà es queixava que Cortès no hauria d’haver presentat mai les beneïdes, després de l’stori publicada.

Semblava que la moguda s’acabava amb les festes, però el rector Amorós guardava la bala bona a la recambra i publicava un post al Facebook on exculpava el batle, el director de completes i el vicari Cortès, de qualsevol responsabilitat i demanava disculpes per les molèsties ocasionades. Alhora, però, qualificava, per tres vegades, de “puta gent” els qui han “linxat mediàticament” el director de completes i el vicari de Sant Feliu. La publicació d’Amorós es cloïa amb un link a l’himne de la marina espanyola, escrit per José María Pemán, escriptor indissimuladament afí a les dictadures de Primo de Rivera i Francisco Franco i que les defensà sota el quàdruple i simpàtic lema de “Família, Pàtria, Religió i Monarquia”. Mentre el batle Oliver i el rector Amorós guarden les formes i el decòrum, els segones espases s’apunyalen sense compassió.

A Manacor, l’Església catòlica no ha paït mai bé així com toca que les forces liberals i progressistes toquin el poder, que hauria d’estar sempre tan naturalment adscrit a la dreta més conservadora. El 1835 hi hagué a Manacor un alçament carlí contra els liberals que defensaven Isabel II davant el seu germà Carles. En digueren la Llorençada, atès que va tenir lloc el dissabte de Sant Llorenç d’aquell any. Gairebé un segle més tard, els defensors dels privilegis tornaven a alçar-se, ara en forma de cop d’estat militar, contra la igualtat que predicava la segona república espanyola. L’Església catòlica espanyola, ben cara alta, es posicionava de manera vergonyant a favor del colpista Franco i la repressió que havia orquestrat contra els qui no eren de la seva corda. No és debades que el senyal ideològic amb que s’han conegut els anys de dictadura franquista rebi el nom de “nacionalcatolicisme”.

I ara, al segle XXI, uns joves de Manacor, instigats per no sabem qui, s’han revoltat contra el poder civil en el que haurem de recordar com l’Antoniada. Mirau si n’hi ha, d’injustícies, en aquest món. Però els hedonistes neocarlins de Manacor, renets d’una estirp pagesa que ignoren, ingenus i naïfs, s’han revoltat perquè no poden entrar al temple d’una religió que no professen per venerar un sant de qui només saben el nom. La cúria manacorina, avesada a tenir el temple buit tot l’any, no es resigna a acceptar el fracàs social de la seva fe i els seus dogmes i mira d’aprofitar la fal·lera antoniana per cobrar un protagonisme sobrevingut i antinatural.

Hem sentit a dir sempre que “l’església és un sementer / petit i dona bon compte / mentre la gent sia tonta / els capellans viuran bé”. Que faci cas també la Sala de la saviesa popular. El poder del poble resideix a l’Ajuntament. L’Església és ja només una despulla del que fou. Que creguin lliurement el que trobin, però que no toquin pus els orgues.