01/09/2023

L’animalada

3 min

L’argument més repetit, pel que fa al tema dels metges i la seva abolida necessitat legal de saber la llengua del país que els acull, passa per repetir que l’important aquí és la qualitat del servei, la formació del professional de la salut, i no si aquest parla o no català, ja que la necessitat i l’obligació que parli castellà es dona per garantida. Hi ha molta gent marroquina, a Mallorca; si es vol garantir el seu dret a la salut, i la intel·ligibilitat bàsica d’una consulta mèdica, s’hauria de fer que els metges aquí tinguin un mínim de coneixements per entendre l’immigrant, el qual té dret a la salut, per bé que pot no tenir la ciutadania. Així, sovint hi ha serveis socials que posen un intèrpret, que permet que aquests homes i dones acabats d’arribar puguin explicar què els fa mal i trobar així diagnòstic. Vull dir que es pot donar la paradoxa que un marroquí pugui fer-se entendre amb el metge, a Mallorca, però no un mallorquí, almenys si continua entestat, com és democràticament normal, a parlar la seva llengua al seu país, per fer-se beneficiari d’un servei que se sosté gràcies als seus impostos. Que els mallorquins no surtin massivament a exigir la vigència d’aquest dret diu molt de la mena d’autoestima i d’orgull identitari que hem anat criant en les últimes dècades. Ja tenim perfectament assumit que som menys que normals i que amb la nostra llengua a Mallorca no s’hi pot fer res, ni les pissarres del menú del dia.

Mai les llengües han servit només per entendre’s. Qui diu això és un estafador, el més procliu a regatejar amb la llengua dels altres, mai amb la pròpia. Podríem fer venir metges d’Alemanya, doncs, i a veure com reaccionen aquests fanàtics del castellà en entrar a la consulta i adonar-se que han de posar-se a l’alçada del metge, i no a l’inrevés. Perdre la llengua, en qualsevol àmbit, és adonar-se de fins a quin punt ens han fet prescindibles. En el temps de les identitats, de la defensa a ultrança i del ‘wokisme’ –que està despert davant qualsevol amenaça, fins i tot simbòlica, que pugui posar en dubte la integritat moral d’un col·lectiu vulnerable–, veiem com amb la nostra llengua s’hi fan tota mena de desvaris. Estan mutilant-nos, literalment. Ells serien els primers a enfilar-se per les parets si no poguessin parlar en normalitat el castellà als seus territoris, ni al metge ni a la cafeteria. Si no ho volen veure és perquè tenen el projecte d’eliminar tot allò que els fa mal de cap, o que qüestiona la importància que es donen a si mateixos, però que en cap cas reconeixen als altres. Els mallorquins ja és ben hora que ens comencem a enfadar per qüestions de llengua. Que ens neguem a ser atesos en castellà no només als serveis públics sinó als negocis, i que estirem les orelles públicament a aquells que fa dècades que són entre nosaltres i no s’han dignat a aprendre ni els més mínims rudiments amb la llengua del país. És el que faria un francès a França, o un simple madrileny a Madrid si hagués d’adreçar-se en català o en xinès a qui li ha de vendre una barra de pa. Aquesta és la normalitat que necessitem. Renunciar-hi és, literalment, una animalada. 

Escriptor
stats