Durant la guerra (in)civil i els anys posteriors, la plaça del Mercat de sa Pobla i un magatzem de fusta que li confrontava foren l’escenari d’una de les repressions més dures i cruels que s’han viscut al poble. Can Garroví –com s’anomenava la nau de fustes– i tot l’espai de la plaça foren encerclats per filferros amb pues per tal de confinar-hi el batalló de treballs forçats destinat a la construcció d’un ferrocarril per a ús militar que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. Realment, vàrem tenir un camp de concentració format per uns dos-cents soldats que havien estat fidels a la República. Més que presoners, hi varen viure durant prop de tres anys com a esclaus, i la plaça del Mercat fou el seu món i epicentre.
Uns anys abans, i fins ben entrat el segle XX, la mateixa plaça o esplanada havia servit com a mercat per a l’intercanvi de palla i de bestiar de tota classe. Carros vinguts del Pla de Mallorca arribaven tira a tira, just a trenc d’alba. Durant més d’un segle, la plaça servia i ha servit per a mercadejar tot tipus de productes de marjal, bestiar i aviram. Quan un pagès tenia gènere del camp que volia vendre a l’engròs o a la menuda, agafava el carro o el tractor i els diumenges anava fins al Mercat a vendre el que podia. Les barrines eren per als diumenges.
Als anys seixanta del segle XX, l’exportació de la patata primerenca anava a les totes, però ens exigiren una inspecció fitosanitària força controlada i rigorosa dels tubercles que els gavilans treien a marjal. On col·locaren la maquinària i les bàscules que durant uns trenta anys ajudaren a fer aquest control, necessari per a l’exportació? A la plaça del Mercat.
Les històries, la gent, els animals, els firaires, l’aviram, els cossiols i planters, els tallers mecànics de Can Eixut, les eugues del centre de reproducció, l’Institut d’Ensenyament Secundari, l’actual escola de Primària, els presoners esclaus… tot plegat ha escrit belles i dures històries de vida. També han creat un genius loci, una ànima o un vincle amb la memòria del lloc. Els espais de trobada, de feina i de relació humana tenen un poder simbòlic gran, que a vegades –amb les reformes urbanístiques actuals– sovint s’esborra, s’oblida o es menysté. Escric aquestes paraules perquè a les IX Jornades sobre Turisme, celebrades a sa Pobla el passat 22 de novembre, va ser presentat un projecte de reforma de la plaça del Mercat, i aquest és el motiu de l’article.
El treball presentat i proposat per a la futura plaça del Mercat segurament serà funcional, donarà més joc als vianants i els ciutadans, però quan vaig haver escoltat els dos arquitectes que han dissenyat el projecte, la meva pell em deia que estàvem al davant d’una idea o projecte sense personalitat pròpia, correcte però fred, que seria intercanviable amb qualsevol poble de Mallorca: li mancava identitat. El fil vermell amb les històries que us he escrit abans s’havia trencat. No tenia cap element –ni simbòlic ni material– que connectàs amb la història social de l’espai. Una vegada més, sembla que recordar el passat o fer recerca de les senyes pròpies que ens han apuntalat pot ‘limitar’ la modernitat i el vessant pràctic. No hi veia cap vincle per enlloc. Vaig recordar en veu alta, a la sala, que no només venia gent a cercar sol i platja; els que realment els ‘atrapava’ de nosaltres i de Mallorca era la nostra autenticitat heretada.
De bibliografia i exemples del que intent dir-vos en trobam molts. L’antropòleg Marc Augé parla de com la modernitat tendeix a esborrar memòries per crear ‘no-llocs’ sense ànima i poc estimats. L’arquitecta Carme Fiol, a La memòria dels mercats, reflexiona sobre com els antics mercats poden inspirar el disseny de places i donar-los caràcter i ànima. Pens que hem de replantejar aquesta remodelació de la plaça del Mercat. Pot tenir un futur millor. Personalment, no m’agraden les obres públiques actuals, perquè tenen tendència a l’homogeneïtzació i la banalització: bancs, arbres, paviments, tot estandarditzat i sense referències simbòliques. La idea que em voltava pel cap el dia de les jornades era: on queda la pertinença i la identitat que ens fa sentir arrelats i sentir que som ‘a casa’?
Abans parlava del genius loci. Els romans ja parlaven de l’esperit protector d’un lloc: una espècie de ‘geni’ o presència espiritual que caracteritzava una casa, un bosc o un mercat. D’això es tracta: de preservar i conservar el caràcter profund d’un lloc, i no només l’aspecte físic i estètic sinó també la memòria històrica, els usos tradicionals, la vida quotidiana, els valors culturals i les històries que s’hi han viscut. Respectar, interpretar i crear un espai contemporani però arrelat. Que ens faci sentir orgullós.
A l’obra de Norberg-Schulz hi ha dues idees centrals que ens van bé per al que he intentat compartir amb vosaltres. En primer lloc, que l’arquitectura hauria de significar fer visible l’esperit del lloc, de l’espai. És a dir, el tècnic no ha de crear un lloc des de zero, sinó fer visible el que ja hi és i ha estat. I la segona idea l’entenc com que habitar significa pertànyer a un indret.
Encara hi som a temps, de millorar el projecte presentat per remodelar la plaça del Mercat. I també altres projectes que estan en marxa. No esborrem els esperits dels avantpassats.
