El ‘kit’ i la supervivència
Mentre observam quina fan els anomenats líders mundials –ara mateix egòlatres amb interessos espuris, obsessionats a repartir-se el pastís internacional–, assistim, gairebé anestesiats, a un espectacle obscè. Hi ha països atacats, n’hi ha altres d’amenaçats, genocidis comesos a plena llum del dia, com el de Gaza. Això, amb un dret internacional que es trepitja amb arrogància mentre, a més, els qui estan molt interessats a vulnerar-lo comencen, òbviament, per desacreditar-lo davant micròfons d’abast mundial. Sí, tot això passa davant nostre, retransmès, comentat, banalitzat fins a dir basta.
Mentrestant, els més “afortunats”, els ciutadans d’aquells països europeus que no estan directament sota les bombes, també ens miram amb una barreja d’escepticisme i recel el famós kit de supervivència que la Unió Europea ens recomanà fa més de mig any: aigua potable per a 72 hores, medicaments bàsics, llanternes, bateries, queviures per a tres dies. De tant en tant ens ho recorden, com qui passa llista. Però ningú no ens diu quina és exactament l’amenaça que fa tan necessari aquest kit.
És per si a Trump, Putin, Netanyahu o Xi Jinping els rota per apuntar a part o banda i et toca? És per si els conflictes que avui veim llunyans decideixen acostar-se un poc més? O és per si un portaavions nuclear nord-americà, com el Gerald R. Ford, el mateix que va liderar l’atac per mar a Veneçuela després d’haver estat, al mes d’octubre, sis dies fondejat a la badia de Palma amb milers de soldats passejant, comprant i sortint de marxa per Ciutat, en lloc de continuar rumb cap a una altra demostració de força hagués tingut aquí altres intencions?
Palma ja ho ha viscut, tot això. No queda tan lluny el temps en què les tropes estatunidenques formaven part del paisatge urbà, els soldats baixaven al Barri Xino cercant prostitució –com retratà Christer Strömholm–, el cim del Puig Major –el cim de l’illa– estava ocupat pels americans, i els portaavions eren presència habitual a la badia. La militarització no és cap ficció; és memòria recent.
Té res a veure amb tot això la recomanació de tenir el kit? Què faig jo amb el kit de supervivència a Llucmajor? De què serveix realment? Ha servit de res als berlinesos tenir un kit d’emergència quan han passat dies i dies sense electricitat, morint-se de fred enmig de l’apagada? Serveix per sobreviure o només per no entrar en pànic?
El fet és que sabem molt poc del que passa realment, i res del que passarà. I, tanmateix, continuam consumint, celebrant, viatjant, vivint com una generació Belle Époque, convençuda que la festa no s’acabarà mai. També això convé als grans poders. I per això potser no ens expliquen quina és l’amenaça principal entre tantes com en veim, però ens donen una llista de coses a posar dins una motxilleta. No ens parlen de causes, però ens recomanen piles. No ens ofereixen pau, però ens demanen previsió. I així, entre la ignorància i la por, continuam endavant. Això sí, amb el kit de supervivència preparat.
