27/05/2022

Katalin Karikó i la perseverança

2 min

Després de dos anys i mig sense agafar un avió, quan era habitual agafar-ne per feina uns quants cops l’any, un Boeing em porta a Budapest. No gaire lluny de l’hotel, al passeig Krisztina, hi ha un mural de cinc pisos d’alçada amb el retrat de Katalin Karikó. Que qui és? Doncs ni més ni menys que la mare de la vacuna contra el covid-19. 

Que per què té la cara estampada en una paret gegant de Budapest? Doncs perquè és hongaresa d’origen. En va emigrar el 1985 en ple règim comunista, i com que només li deixaven treure del país l’equivalent a 100 €, ella i el seu marit en van amagar 1.200 a l’osset de peluix de la seva filla de dos anys. El 1989 va començar a treballar a la Universitat de Pennsilvània. Ara hi és professora de medicina i també és vicepresidenta de BioNTech.

Al mural hi ha la inscripció “El futur està escrit pels hongaresos”. Que per què aquesta frase? Doncs perquè el promotor de la pintura gegant és l’esdeveniment Brain Bar, que es fa cada any a Budapest i que és una mena de fusió entre congrés i festival de música, i el propòsit del qual és imaginar el futur desafiant el pensament convencional. 

Que si Katalin Karikó va desafiar el pensament convencional? Doncs sí. De fet, generar coneixement significa qüestionar l’estat de les coses. I ella tenia al cap que l’ARN missatger era una molècula que podia revolucionar tractaments. Ara es fa servir per al covid, però des del seu laboratori, amb el seu col·lega Drew Weissmann, treballen en més malalties. I mira que li van arribar a denegar vegades i vegades diverses sol·licituds de finançament per portar a terme els seus projectes de recerca! Però ella continuava convençuda de la potència de l’ARN missatger per més que a les avaluacions dels projectes li diguessin que no valia la pena el que hi plantejava. En realitat, tot i haver-la rebaixat de categoria o no renovar-li contractes, Karikó perseverava treballant de valent.

Ha dit en diverses entrevistes que davant d’aquests contratemps, ella pensava que li era igual que la vida no fos justa, que ella seguia fent la seva feina. És feliç al laboratori perquè creu en el que fa. I explica que, com que la van tractar tan malament, va aprendre que això no s’ha de fer perquè fa mal. Malgrat que un catedràtic va voler que la deportessin, diu que no li té cap rancúnia perquè, si no fos per tots els malestars acumulats, avui no existirien les vacunes de Pfizer i Moderna. Ha après –diu– a convertir l'estrès negatiu en positiu concentrant-se específicament en allò que és a les seves mans poder canviar.

Ara sí que s’entén una mica més que aquesta científica tingui un mural tan gros, oi? Doncs va, aprenguem-ne una mica, de Katalin Karikó. No ens podem deixar vèncer per un contratemps que hàgim pogut patir. Ens en trobem sovint, però cal assumir les caigudes i els fracassos com a part de l’aprenentatge. De fet, segurament és d’on més aprenem. O d’on més hauríem d’aprendre. De les nostres ensopegades. I de les dels altres. 

stats