“És un judo permanent”
El president Puigdemont ha explicat en alguna ocasió que un diumenge al matí de la tardor del 2017, quan feia pocs dies que havia començat a viure a Brussel·les i estava assegut a terra en un apartament buit, sol, rodejat només de bosses i caixes, es va veure fotografiat a la portada d’un diari amb un titular que deia que ell era l’home que estava posant Europa de cap per avall. El contrast entre la seva precarietat material i l’impacte polític del seu exili començaven a ser notables.
Han passat quatre anys, l’expresident és ara eurodiputat i la situació s’ha vist corregida i augmentada. Fa uns dies, acabat de sortir de la presó de Sardenya on va passar una nit, va dir a uns amics: “És un judo permanent”. En efecte, la força la té l’estat espanyol, i Puigdemont i el seu equip d’advocats no s’hi oposen, sinó que la condueixen amb flexibilitat fins allà on volen per aconseguir guanyar el combat quan es presenta.
Pedro Sánchez va prometre en campanya que el portaria detingut. Aquest diumenge, Pablo Casado hi va tornar amb una frase que volia sonar solemne però que no podia ser més patètica: “Portarem Puigdemont al Tribunal Suprem, encara que hàgim de viatjar fins a l’últim país d’Europa per exigir respecte a la nostra justícia”. El respecte es guanya i es mereix, no s’exigeix, i per descomptat no es guanya perdent fins a cinc vegades el mateix combat de judo del Suprem versus els exiliats.
Aquest ambient d’enemic públic número u que estan creant els que presenten l’estat de dret a Europa com una ofensa nacional convida a prendre’s molt seriosament la protecció del president Puigdemont, pensant en els combats que pot continuar guanyant.
