Jovent i dictadura
Aquests dies en què els col·lectius en defensa de la memòria històrica commemoren l’assassinat del batle de Palma Emili Darder (1895-1937), juntament amb Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques a mans dels feixistes, ens arriben notícies sobre els baixos nivells de credibilitat de la democràcia entre el jovent. I el que és més preocupant: del seu hipotètic suport a una forma de govern autoritària. A una dictadura, vaja.
Els inputs arriben des de contextos diversos. Ja l’any passat el baròmetre 40 dB assenyalava que a Espanya un de cada quatre homes menors de 26 anys (un 25,9%) afirmava la seva preferència per l’autoritarisme enfront de la democràcia, amb el matís d’“en determinades circumstàncies”. Més recentment l’ICPS ha constatat que el 36% dels homes catalans de 18 a 24 no rebutjarien d’entrada una dictadura. I al Regne Unit la cosa es dispara, amb més de la meitat dels joves partidaris d’una dictadura al seu país, i resultats similars pel que fa a homes joves que consideren que amb la igualtat de gènere s’ha arribat “massa enfora” i que els homes se senten discriminats.
Per molt inversemblants que ens puguin semblar aquests resultats, allò cert és que no parlam de casos aïllats, i tampoc no podem dir que a les Balears restem al marge del tema. De fet, a la primera Enquesta de la Joventut a les Illes Balears recentment publicada també es demanava pel funcionament de la democràcia espanyola, i entre el jovent que considera que no funciona gaire bé (29,5%), que funciona malament (15,3%) o molt malament (16,9%) sumen més del 60%. Això no significa que de manera automàtica els i les joves puguin hipotèticament donar suport a una dictadura, però evidentment predisposa.
Ens haurien de preocupar altres indicadors, també, i de manera molt especial a aquells amb responsabilitats polítiques a la nostra comunitat avui. L’interès per la política és poc (40,3%) o gens (27,9%) per a la majoria de joves illencs, i el que és més preocupant és que el 72,7% dels menors de 35 anys no participen en cap mena d’entitat social, ni associació, ni de joves, ni de lleure, ni en cap sindicat o cap altra mena d’organització. També es recullen altres elements que subratllen que som davant un fenomen global, com ara el fet que si bé la majoria del jovent s’autoubica ideològicament en el centre polític (amb valors d’entre 4 i 6 en una escala de 0 a 10), en el cas dels homes joves, quan això es trasllada a la intenció de vot, la seva primera opció és la ultradreta, amb moltes diferències amb relació a les dones, que preferirien majoritàriament opcions progressistes.
Són diverses les coses que fallen. Per començar, no tot és responsabilitat de l’escola, que fa el que pot en la comunitat amb l’increment més important de població escolar de tot l’Estat i amb un mercat laboral que convida a l’abandonament dels estudis. Les famílies són en primera instància les responsables de l’educació dels fills i filles, però o no arriben o no se’n responsabilitzen. A banda d’això, les persones adultes tampoc no som el millor exemple en termes de compromís social, per als més joves. Al cap i a la fi, som part d’aquesta societat consumista i individualista on tothom mira per ell mateix, i això es transmet molt fàcilment. Les entitats socials fan el que poden per sobreviure sense gaires recursos ni personal voluntari, i les administracions no consideren que el reforçament del teixit social –peça fonamental per a la construcció de cultura democràtica i de civisme– sigui responsabilitat seva.
Així i tot, què ha passat perquè en poc més d’una dècada una part important del jovent hagi passat de posicions “revolucionàries”, sigui a Espanya amb el 15-M, a Catalunya amb el ‘procés’, al Magrib amb les primaveres àrabs, a França amb el Nuit-debout o als Estats Units amb el moviment Occupy Wall Street? Doncs una autèntica onada tan reaccionària com silenciosa. Construïda a partir d’unes xarxes socials que són l’espai de producció i expansió de la desinformació i la cultura neofeixista, i que no controlam ni les famílies, ni l’escola ni, encara que s’ho pensin, els polítics. I així ens va.
Si a això hi afegim que la memòria democràtica a països com el nostre és una mena de matèria optativa tant a l’escola com per als governants de torn, això tampoc no hi ajuda. Sense oblidar que tot plegat, els mateixos interessats a enterrar aquesta memòria són els que han fabricat el problema de la immigració, quan el vertader problema en clau democràtica és que el gruix del jovent de les Balears d’origen migrant, i això vol dir més de la meitat dels joves, no pot votar. No he sentit encara cap partit “democràtic” dir res respecte d'aquesta qüestió.
El problema, al cap i a la fi, no és la democràcia, sempre millorable, sinó el seu desballestament, en benefici sempre dels rics i poderosos. Mentre s’ho carreguen tot i preparen el viatge a la Lluna o a Mart, ens quedam mirant el dit que els assenyala.
