Josep Maria Llompart, l’home que només volia ser poeta
PalmaJosep Maria Llompart hauria pogut viure una existència tranquil·la i dedicada, exclusivament, a l’escriptura, però la seva actitud vital es fonamentà en la convicció que la cultura és inseparable de la responsabilitat col·lectiva. Per això ens va deixar reflexions sobre el compromís dels escriptors afirmant que "un escriptor, si vol ser fidel al seu poble, no pot restar indiferent a les agressions que aquest pateix. La paraula ha de ser arma i consol, resistència i esperança". En temps difícils, Llompart i tota una generació d’escriptors i escriptores varen entendre que el llibre era una arma, una trinxera contra la desmemòria i contra la submissió.
Aprofitant l’exposició instal·lada a Ca n’Alcover, la seu de l’Obra Cultural Balear, sobre el compromís cívic de Llompart, és inevitable comparar els contextos de dificultat lingüística en què es va moure el poeta i la situació actual. Llompart venia dels temps foscos del franquisme, amb una llengua perseguida i arraconada de l’àmbit públic, però amb una força gairebé hegemònica pel que fa a l’ús entre la població de Mallorca. Ara la situació és radicalment diferent: amb un corpus legislatiu que, més o menys ens empara, i un règim democràtic, no tenim garantia de supervivència com a comunitat lingüística.
La situació actual de la llengua catalana és complicada. Els canvis demogràfics de les darreres dècades, no acompanyats de polítiques d’integració lingüística i cultural i els atacs manifests contra la llengua catalana, impulsats pels mateixos poders que tenen l’obligació de defensar-la, no són una anècdota: són un intent de desarticular allò que ens manté vius com a comunitat. Però és, precisament, en moments complicats quan convé recordar que no partim de zero. Altres generacions, en condicions molt adverses, varen saber resistir i mantenir la llengua viva.
Entre ells, la figura de Josep Maria Llompart brilla amb una força especial. Llompart, a qui enguany recordam amb motiu del centenari del seu naixement, va entendre com pocs que la literatura en català no podia ser només una manifestació artística: havia de ser una forma de resistència, una manera de defensar la identitat col·lectiva i de projectar-la cap al futur. El millor homenatge que podem retre-li és continuar la seva tasca: fer de la paraula un espai de resistència i de llibertat i esperar que en un futur no gaire llunyà aquesta terra esdevingui un incendi.
