Jornada electoral llatinoamericana

“Els EUA va passar dècades contribuint al canvi de règims i a la desestabilització a Amèrica Llatina. No podem ajudar a incendiar la casa d'algú i després culpar-los per fugir”, contundent retrat de la relació del “germà gran” del nord amb Amèrica Llatina. La doctrina Monroe (en la seva revisió imperialista contemporània) oberta en canal,  sense cap mirament i amb tota cruesa. La frase és de la legisladora Alexandria Ocasio-Cortez, destacada membre del sector progressista del Partit Demòcrata nord-americà. I, va ser pronunciada en resposta al "No vinguin als Estats Units, no vinguin" de la vicepresidenta Kamala Harrris a Guatemala (un avís dirigit als centenars de milers de potencials futurs emigrants).

Sostenia, la vicepresidenta, que "la majoria de la gent que emigra no vol deixar el país", i que per evitar-ho propiciarien les inversions d'empresaris nord-americans a les regions més pobres de Guatemala. La congressista parlava en termes eticojurídics (“sol·licitar asil a qualsevol frontera dels EUA és un mètode d'arribada 100% legal”, afegia). I, la vicepresidenta parlava des de la gestió (encara que la seva proposta sigui d'una ambigüitat supina). Però, malgrat els retrets de la primera, ambdues postures són fruit de la discrepància amb les polítiques establertes, durant dècades, pels conservadors en relació amb Amèrica Llatina. Un debat que, perfectament, podria esser “europeu” respecte de l’emigració procedent dels continents africà i asiàtic.

La relació entre el nord i el sud del continent americà està farcida de cops d’estat (propiciats o beneïts per la CIA), de terrorífics plans d’estabilitat o ajustament estructural de l’FMI, que tenien per objectiu tallar d’arrel els processos desenvolupistes que naixien als diferents països llatins. En aquest cas, el concepte “desenvolupisme” no es pot entendre de la mateixa manera que ho entenem a Europa, sinó com un procés de nacionalització dels recursos i matèries primeres i la creació d’una economia nacional. El neoliberalisme i les teories de l’Escola de Chicago s’imposaren a sang i foc en aquestes comunitats. Orlando Letelier, ministre del govern d’Allende, abans de ser assassinat a Washington DC, parlava d’“harmonia interna” entre l'impuls per extirpar alguns sectors de la societat (desaparició física de sectors socials) i la ideologia fonamental del projecte (liberalisme extrem de l’Escola de Chicago). La sentència Rozanski a Argentina ho va reconèixer el resultat d’aquesta combinació com a genocidi.

Una disputa, aquesta, entre “desenvolupisme” nacional i “liberalisme de mercat” a ultrança, que encara perviu. Entorn del tema, podria dir-se que aquest passat cap de setmana ha estat ric en missatges convergents del nord i del sud del continent americà. He mencionat el viatge de la vicepresidenta a Guatemala i la rèplica d’Ocasio-Cortez. La idea des del sud, però, s’ha exposat amb molta més contundència. Pedro Castillo, candidat de “Perú Lliure” a la presidència d’aquest país andí, si no hi ha un transvasament de vots a darrera hora, haurà guanyat la segona volta de les eleccions. La candidata que tenia davant, la ultradretana Keiko Fujimori, es presentava en “defensa” de l’economia neoliberal, mentre ell parla “d'industrialització i desenvolupament del país”.

A Mèxic diumenge passat hi havia eleccions legislatives i a governador en 15 estats diferents. Morena, el partit de l’actual president Andrés Manuel López Obrador, i guanyador a la jornada electoral, presentava com a punt programàtic acabar amb la independència del banc central mexicà. Cal recordar que els tres grans paradigmes del neoliberalisme i de l’ortodòxia econòmica de l’Escola de Chicago eren: privatització, retallades en la despesa social i desregulació governamental (independència dels bancs centrals). Una qüestió sempre controvertida; com a exemple d’això basta veure aquests mateixos dies el Banc d’Espanya jugant a la contra del Govern en la valoració de l’augment del salari mínim interprofessional (SMI). Així, doncs, a la campanya de les legislatives mexicanes, aquesta fita del liberalisme ha estat exposada a la consideració ciutadana. Es podria dir que, com a mínim, resulta significatiu.

Tanmateix, la resposta més clara de la població a les propostes neoliberals la va donar la ciutadania boliviana a les darreres eleccions presidencials, mesos després del cop d’estat que havia conduït a l’enderrocament d’Evo Morales. Els “pecats” de Morales que volien castigar els colpistes eren haver nacionalitzat el gas i les mines d'estany, haver-se enfrontant a les companyies multinacionals i fabricar bateries amb el liti del seu país. En les eleccions posteriors la gent va votar majoritàriament al candidat Luis Arce del mateix Moviment al Socialisme (MAS) d’Evo Morales. La prova del cotó. L’exemple de Bolívia, no per ser un país petit, resulta intranscendent. Recordem, com els anys 80’s del segle passat va sofrir la tortura d’un cruel “ajustament estructural” de l’FMI i el seu cas va ser mostrat internacionalment pels membres de l’Escola de Chicago com l’exemple real de la viabilitat de la doctrina extrema del liberalisme de mercat en democràcia, sense la necessitat d’un cop d’estat previ a la manera de Pinochet.

He de reconèixer que sempre he tingut debilitat per la vitalitat de les societats llatinoamericanes. Segurament, alguns xovinistes diran que aquesta vitalitat és una qüestió d’herència. Però no, penso jo que és una qüestió de resistència a l’herència. Aquest cap de setmana electoral s’ha posat en evidència i claredat la iniquitat dels postulats neoliberals per part dels que els han patit amb més virulència i malvolença. Un passeig amb humilitat per la cultura política llatinoamericana sempre resulta alliçonador i reconfortant.