‘Del joc i del foc’, poemes de Riba (1947)

De l’article de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a Ariel (IX-X-1947). Set anys després Joan Triadú publicava a Editorial Barcino La poesia segons Carles Riba, llibre de capçalera en el nostre aprenentatge de poetes. Avui (19 h) a Sant Cugat, dins del Festival de Poesia, Lluís Calvo i Carles Duarte dialogaran sobre el llegat Triadú.

Soc dels que creuen que per uns mots riquíssims de sentit pot saltar vers la posteritat tota una poesia, i si aquesta poesia cau en els dominis agitats d’una llengua perenne, la veu del poeta que posseí aquelles paraules arribarà per creixences i decrepituds, per llums de vespre i per dies de sol, a tota sensibilitat acollidora del futur. El gran camí de la poesia eterna abrusa les fonts de l’ànima, i per això mateix no necessita, sinó ben al contrari, de la grandiloqüència, de l’extensió, o de la immensitat. La força humana, en dilatar-se, perd impuls, i la seva obra es dilueix, i en perdre intensitat perd veritat. Homer, Píndar, Virgili, Dant, i -¿per què no?- Verdaguer, esdevenen mitologia vistos des d’un pla real i quotidià. L’home extraordinari és menys un home que una altra cosa. Per això, fora aquestes i unes quantes, comptades, excepcions més, la poesia perdurable es reclou en uns poemes, en uns versos i a vegades en uns mots. És per aquest cantó que em miro l’obra de Carles Riba. [...] Riba dona la més acabada sensació que ha aconseguit el que cercava. [...] Sembla que allò que el poeta cercava era senzillament deixar uns poemes i uns versos definitius a la seva llengua, al seu país i a la poesia de la seva pàtria. Aquests poemes poden ésser breus o llargs, mentre siguin perfectes, i poden ésser íntims, de cambra o de pensament, mentre siguin universals. En dir perfecció i en dir universalitat voldria creure que apunto vers les dues fites sagrades del camí poètic de Carles Riba, on des de les Estances fins a Per a una sola veu, aquest anhel constant s’empeny ell mateix. En arribar-hi, el poema es fa sentir amb un brill aturat, segur, amb certa claror màgica. Cada vegada que en llegir l’obra preciosa d’aquest poeta m’ha arribat aquesta claror a l’esguard de l’ànima, he sentit amb meravella i amb recolliment que en la poesia catalana havien entrat uns versos d’arribada perenne. Del joc i del foc conté poesia escrita entre 1936 i 1946. D’ella, en els dos reculls de tankes s’inclouen algunes de les més personals creacions de l’autor. Rere la forma, que és de suposar ja prou coneguda ara, de la tanka hi ha tot un concepte de la poesia. Però no pel fet d’ésser aquesta la forma i no altra, sinó per la visió del poeta. La concreció arriba en aquests poemes de trenta-una síl·labes, a uns efectes sorprenents. Sigui un estat d’esperit, sigui un món, sigui un moment de visió en el paisatge, en cinc versos breus s’hi crea allò que és necessari al poeta, que es fa, com ell diria, necessari al seu cor. [...] Riba és el primer poeta català del tot deslligat del romanticisme, aquest romanticisme més que tardà tronat, que avui encara fa de les seves entre nosaltres. Per això Riba és també l’únic poeta contemporani que ha fet i que està fent escola. Dic escola en el sentit més ampli de la paraula, significant el reflex pròxim o llunyà de la influència del poeta en obres de poetes posteriors. [...]