OPINIÓ

Espoli fiscal, espoli escolar

Sembla que els comptes no surten, ni a la Comunitat ni evidentment a la Conselleria d’Educació, que, juntament amb Sanitat, es menja la major part del pressupost de la nostra Comunitat. Tant és així que el mateix conseller d'Educació reconegué que la Conselleria funciona gràcies a l’ecotaxa, que, qui ho havia de dir, al ritme que anam servirà per a tot manco per a la mitigació de l'impacte mediambiental del turisme.

Segons els mitjans, l’acte de constricció es produí en una reunió amb l'associació de directors tot tractant de justificar que, a partir d’ara, i sense avís previ, es retallarà el pressupost dels centres amb un superàvit acumulat superior al 10% del pressupost anual. Una mesura que, a priori, pot semblar positiva per a aquells qui creim que la gestió dels recursos públics ha de ser al més eficaç possible, però absolutament injusta si gratam una mica el que hi ha darrere i coneixem de primera mà quin és el funcionament dels centres.

Els ingressos dels centres educatius venen grosso modo de tres grans fonts: de la Conselleria d’Educació (en concepte de despeses de funcionament), de les famílies, a través de les matrícules, i de projectes diversos entre els quals hi ha, com no pot ser d'altra manera, la innovació pedagògica. Perquè ens facem una idea de quina és la realitat econòmica de molts centres, a l’IES on faig feina els doblers que hi destina la Conselleria tan sols cobreixen el 36% de les despeses totals. De fet, el que aporta no basta ni per assegurar el manteniment del centre (llum, aigua, calefacció, petites reparacions...), de manera que queda aproximadament un 27% d’aquesta despesa bàsica sense cobrir per part de la Conselleria. Com que, evidentment, no podem quedar sense electricitat, el centre ha de cercar altres vies de finançament que, sovint, pertanyen a la que podríem anomenar “economia màgica”. I és que la responsabilitat per assolir uns mínims de qualitat cap a l’alumnat i la por a sortir als mitjans perquè t’han tallat la llum fan miracles.

No anar de net a net és inevitable si tenim en compte que any escolar i any natural són diferents. A més, els equips directius saben que han de tenir en compte imprevistos que els poden desestabilitzar del tot el pressupost anual: la defunció de la caldera o l'obsolescència d'alguns equipaments vintage, el robatori de dotzenes de portàtils després que ens retallessin el guarda de seguretat i un llarg etc. Quan això passa, si hi ha sort, el megaengranatge burocràtic de la Conselleria et demana que avancis els doblers, que “ja t’ho pagaran”, quelcom que no sempre passa i menys si no està per escrit... En altres casos, és directament el centre qui se n'ha de fer responsable. Les fotocopiadores, la xarxa Wi-Fi o el pagament d’un acompanyant perquè l’alumnat amb deficiències motòriques pugui anar al viatge d’estudis, són considerats luxes que ha d'assumir el centre amb l'economia màgica. En conseqüència, els equips directius més previsors volen tenir un romanent, i bé que fan.

En contra del que s'ha dit, els doblers estalviats no són fruit d'una mala gestió, més bé tot el contrari. Una part no poc important prové dels projectes educatius, impulsats per norma general amb hores extres d’aquell professorat més compromès. El missatge de les retallades, per tant, és terrorífic: no innoveu, no faceu res que no sigui el mínim que pertoca perquè tot el que genereu anirà en detriment vostre. Tendreu més feina i manco ingressos perquè a més feina més despesa. Una manera d'incentivar el passotisme del professorat i posar en risc molts de projectes que ara estan en marxa però que, si es du a terme la iniciativa de la Conselleria, corren perill de mort.

Com a la Comunitat Autònoma o als municipis, la capacitat de decisió i maniobra d'un centre educatiu passa pel finançament. Sense doblers, l'autonomia dels centres és tan sols paraules buides. I és precisament en ells, com als municipis, on es coneix de primera mà quines són les necessitats reals de l'alumnat. I més específicament en aquelles barriades més desafavorides i amb fracàs escolar en què l'alumnat que no pot pagar la matrícula o els llibres de text, el reforç educatiu, el viatge d'estudis, la formació específica del professorat, etc. És desitjable i positiu que des de Conselleria s'impulsin projectes globals per mitigar la desigualtat, però no podem entrar en una caríssima i poc eficient burocratització que impedeixi als centres actuar amb certa immediatesa. És important que existeixi transparència en la gestió, és clar que sí, però el problema no és aquest, és que simplement s'està escanyant els centres com es fa amb la nostra comunitat.

Paguen justos per pecadors i precisament aquells qui han cercat els recursos, que haurien d'arribar de la Conselleria, són els grans damnificats. Són els centres dinàmics que cerquen que tot el seu alumnat, amb molt pocs recursos econòmics, pugui tenir a l'abast una educació de qualitat. Els que fan una bona gestió econòmica i engresquen els pares, els que miren d’innovar. Com pot ser que, d'un dia per l'altre, quedin sense els estalvis que tant han costat d’arreplegar i que són garantia de pagament de possibles despeses bàsiques de funcionament de centre? No té ni cap ni peus i no és estrany que la comunitat educativa no entengui una mesura tan arbitrària i injusta fins al punt de plantejar-se treure de l'armari les camisetes verdes.

Des de la Conselleria justifiquen que compleixen ordres d'Hisenda. S'obvien així dues realitats punyents. La primera, que la normativa diu que es poden llevar els doblers als centres amb superàvit, no que s'hagi de fer. La segona, que la nostra hisenda, la cartera de tots, està malmenada per un espoli fiscal en què el partit que la gestiona tard o d'hora haurà d'assumir responsabilitats. Totes dues són les cares d'una mateixa moneda i es retroalimenten. Com que no hi ha doblers a les arques públiques, retallam d'aquells qui han fet els deures i per justificar-ho giram la truita fent creure a la ciutadania que la culpa és de la ineficiència dels centres educatius. La realitat és que els ineficaços són els qui ens han duit a aquesta situació. Perquè ja no s'hi val dir que a Madrid ens penalitzen per ser una comunitat amb colors polítics diferents. Els colors són ara els mateixos, i això s'hauria de notar.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF