23/09/2022

Ja no hi haurà més estius

2 min

“Ara és el temps d’estimar pels camins, / a la vora del riu on l’herba és blana i acollidora”, escrivia Martí Pol al llibret El poble, que en Jaume Pomar i servidor vàrem tenir l’honor de publicar per primera vegada a l’editorial Daedalus. El llibre havia voltat sense sort per editorials catalanes. D’una d’elles, l’autor en va rebre una resposta sorprenent: no li publicarien el llibre perquè en un poema exaltava els treballadors de la construcció que a l’estiu s’enfilaven per les bastides: “...Temps de cantar tot treballant/ a ple sol”, etc. El director de l’editorial li va dir que aquesta imatge era del tot inconvenient, perquè no presentava els obrers com a éssers esclavitzats pel capital. En fi, en aquell temps ja hi havia de tot.

Potser la bellesa de l’estiu apareixia a poc a poc en la nostàlgia que deixava a l’atmosfera i que s’hi mantenia després de les primeres tronades, que és quan, com ho conta Lampedusa, el sol tornava com el rei de l’univers, però amb els poders rebaixats per la constitució. L’estiu ens agradava pels dies que reunia, però també pels records que aspergia pels carrers i pels camps. Aquests records eren la felicitat o com la felicitat? Diu André Gide que només sabem què és la felicitat quan ja fa part del passat i nosaltres pretenem arrencar-ne alguns fragments.

No ens molestava la calor, als al·lots. En teníem i la suàvem, però, com els moixos i els cans, instintivament trobàvem les ombres més espesses, els caps de cantó on se citaven els corrents d’aire més fresc. I si tot l’aire era enfornat, no preteníem dur la contrària a la Natura, pactàvem amb ella les forces necessàries per resistir les estones de sol africà. Però no ens queixàvem mai. I trobàvem ridícula la salmòdia dels majors.

L’estiu arribava a ser allò que havia estat. Ens passaven coses –les fèiem- per poder-les recordar i recuperar una mica de la felicitat de què ens proveíem en safareigs o entre les canyamels que cultivaven alguns hortolans , amb calàpets viscosos i ocells assedegats. No hauríem sabut viure sense aquells escenaris amb el murmuri de l’aigua obrint-se pas pels solcs de l’hort.

Els que quedam ja som massa vells. Però encara ens conhortàvem amb els records de l’estiu, fins que ha arribat el d’enguany, que ha estroncat qualsevol esperança. Ja no hi haurà més estius.

Guillem Frontera és escriptor