Israel-Palestina: el laberint
La matança medieval provocada per Hamàs, porta a porta, ha donat pas al bombardeig sistemàtic d’Israel sobre Gaza, una massacre de civils. Per primer cop, hi ha un ampli consens en l'opinió pública internacional que tant el brutal atac inicial com la venjativa resposta són absolutament condemnables. Aquesta coincidència podria ser el punt de partida d'una hipotètica solució que, tanmateix, ara mateix sembla molt llunyana, tant en termes humanitaris com encara més polítics. El xoc Israel-Palestina ha tornat a fer més insegur el món i amenaça amb un conflicte regional.
Hamàs és un grup terrorista sorgit de la desesperació d'un poble oprimit. Pel que fa a Israel, té un govern en mans d'un polític populista extremista, Benjamin Netanyahu, l'actuació del qual ha alimentat el radicalisme suïcida palestí. El món liberal israelià està a anys llum del que representa Netanyahu, que va destruir la possibilitat d'una sortida negociada per la via de dos estats, segurament l'única plausible, i que ha seguit acorralant Gaza i Cisjordània i imposant nous assentaments, la creació dels quals ha comportat, i normalitzat, morts palestines. Però aquests mateixos israelians opositors, mentre Hamàs lideri el costat palestí, no veuen altra sortida que tancar files en defensa pròpia. Precisament aquesta idea, la de defensa pròpia, enverina els dos bàndols: les agressions dels altres justifiquen la violència pròpia. És la lògica infinita de tota guerra.
Del costat palestí, la moderada Autoritat Nacional Palestina, sense un component religiós que la marqui, ha anat quedant políticament debilitada i ha perdut legitimitat a causa de la corrupció. Hamàs, en sintonia amb el jihadisme global i amb suports externs com el de l'Iran, s'ha erigit no tant en una esperança política com en la vehiculació d'una ràbia col·lectiva per fer-se sentir al món i combatre Israel. Sens dubte, tràgicament ho ha aconseguit: ha curtcircuitat les relacions d'Israel amb el món àrab i ha sacsejat la geopolítica global.
De nou la Xina, alhora que fa costat a Moscou, busca el seu protagonisme com a aspirant a mediador al Pròxim Orient, mentre que Occident (en especial una Europa inoperant) cau en contradicció flagrant al clamar pels drets humans quan Rússia s'excedeix a Ucraïna i, en canvi, mirar cap a una altra banda davant els bombardejos israelians a Gaza. Amb l'efecte que el Sud Global (l'Índia, Sud-àfrica, el Pakistan, el Brasil...) s'allunya una mica més dels EUA i d'Europa, cosa que no vol dir, però, que accepti el lideratge xinès. En aquest joc d'interessos, la realitat és que de moment la diplomàcia global ni tan sols ha aconseguit frenar el daltabaix humanitari palestí. I no es veu cap sortida política viable en l'horitzó que no sigui un drama enquistat com el de l'Afganistan.
