Israel en el caos àrab (1959)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSD’un gran reportatge del periodista i escriptor Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a 'Destino' (9-V-1959). Traducció pròpia. Els Cascos Blaus (forces especials de l’ONU) es troben a faltar ara en aquell mateix escenari de conflictes que va descriure Pla fa seixanta-quatre anys. Són unitats militars multinacionals destinades al manteniment o al restabliment de la pau. Actuen per mandat directe del Consell de Seguretat de l’ONU. La principal missió que han d’acomplir és la protecció de la població civil. És una paradoxa –o una amarga ironia de la història– que fossin creades el 1948 per aturar precisament les hostilitats entaulades llavors entre Israel i Egipte.
[...] Israel, malgrat la pobresa del seu sòl i del nombre irrisori que té d’habitants, ha creat en deu anys un estat que es manté ferm, amb una eficiència que bé voldrien tenir tots i cadascun del països de l’est de la Mediterrània i del Pròxim Orient –incloent-hi Grècia i Turquia–. [...] L’estat israelià, sorgit totalment del no-res, no s’ha escudat mai en la seva manca de tradició per justificar alguna anormalitat política intrínseca. [...] Israel ha infligit, fins ara, dues enormes derrotes a Egipte. La primera va ser a l’època de la seva fundació, en temps del rei Faruk [destituït pels seus militars el 1952 després de la pèrdua a favor d’Israel del 78% de Palestina]. Llavors hi havia a Israel no pas gaire més d’un milió d’habitants i a Egipte quasi vint milions. En aquell moment, no obstant, l’Israel acabat de néixer no va poder arribar a les seves fronteres naturals, o sigui al Jordà en la seva part central. [...] La segona derrota infligida a Egipte es va produir en el moment de la creació del Canal. Aquesta derrota ha creat en el món àrab una mena de formidable llegenda, en el sentit d’allò que una llegenda pot tenir de realitat pesada i autèntica. L’operació del Canal, sobretot pel que fa a l’acció fulminant de l’exèrcit israelià, va produir una impressió enorme –que s’ha traduït físicament en una sensació de por–. Israel inspira por, una por pànica, cerval, absoluta, a la totalitat del món àrab. [...] Israel és un element de consolidació en aquesta part del món. Aquest factor de consolidació es basa en el pànic, en la força objectiva, indiscutible, que presenta Israel en els anys que estem travessant. Aquest pànic crea la desunió dels països àrabs, els divideix en pobres i rics –rics, s’entén, des del punt de vista de la classe social que en ells governa–, perquè, com hem dit tantes vegades, la riquesa (el petroli) és un factor de retardament, de fre, en el món àrab. Donat, doncs, que la guerra és, de moment, impossible sense arriscar positivament la catàstrofe, Nasser es va defensar creant petits i irritants problemes de fronteres, tirotejos contra els camperols jueus de les zones limítrofes, que, generalment, van ser contestats, com és natural, amb grans danys per als promotors d’aquest desordre deliberat i sistemàtic. Sobre aquest assumpte hi ha a la Secretaria General de l’Organització de les Nacions Unides una abundantíssima documentació. En tot cas, la presència a la zona limítrofa israeliana-egípcia d’unes forces militars especials d’aquest organisme internacional, ha reduït aquesta odiosa activitat. [...]