Intolerància
Arran de la darrera onada de violències homòfobes, que han culminat amb un assassinat a la Corunya, alguns comentaristes han considerat paradoxal que això passi en aquell que va ser el quart país del món a legalitzar el matrimoni homosexual, i han atribuït a la societat espanyola una suposada “tolerància” espontània, que ara s’estaria veient qüestionada o retrocediria. Permetin-me que ho examini amb una mica de deteniment.
La tolerància és una planta delicada i de creixement lent, que necessita unes condicions de conreu molt específiques. Doncs bé, a l’Espanya dels darrers 250 anys, entre absolutismes, dictadures, espadones, estats de setge i lleis d’excepció, aquestes condicions no s’han donat gairebé mai de manera sostinguda, només -i encara- a partir del 1978. Però aleshores, i seguint una tendència molt carpetovetònica, allò que es va fer fou tan sols canviar les lleis, no mirar de corregir també mentalitats, actituds i comportaments. A Espanya, dretes i esquerres han tingut sempre una fe cega en la lletra impresa de la llei: si hi ha una norma publicada al BOE que l’afronta, el problema -el que sigui- està resolt. La Constitució de 1931 definia Espanya com “una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia”, i encara afegia que “España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional”. Al cap de quatre anys i mig, el país rebentava en un caos salvatge de violència i mort.
Salvades les distàncies, quan el 2005 el govern de Rodríguez Zapatero promulgà la llei del matrimoni homosexual, els seus promotors van creure que els drets LGTBI quedaven blindats definitivament. Però no, igual com les reformes del Codi Penal, les normes noves que s’aproven (“només sí és sí”) per combatre les violències sexuals i la violència masclista en particular no acaben amb aquestes xacres ni posen fi als assassinats de dones a un ritme més o menys setmanal.
El socialista llibertari francès Pierre-Joseph Proudhon havia escrit: “Démocratie, c’est démopédie”, és a dir, “democràcia és educació del poble”. Més a prop nostre, Rafael Campalans sostenia que “política vol dir pedagogia”. Aparentment, ni l’un ni l’altre han tingut gaires deixebles per aquí, on els governants semblen haver-ho fiat tot a la tòpica “tolerància” de la majoria de la gent. I sí, és cert que, venint d’un nacionalcatolicisme asfixiant, la societat va acollir amb naturalitat, fins amb entusiasme, novetats legals com el divorci o àdhuc l’avortament, perquè -excepte per a una estreta franja integrista- eren canvis que facilitaven l’existència quotidiana de les persones i eliminaven pors i amenaces de les quals, fins aleshores, havien estat víctimes àmplies capes socials populars, aquelles que no tenien accés ni al Tribunal de la Rota ni a les clíniques de Londres.
Però una cosa ben diferent és quan l’afirmació o el reconeixement de drets d’altres (d’uns que són diferents de tu) amenaça, o qüestiona -o així t’ho sembla- la teva pròpia identitat. La identitat del mascle dominant que considera la seva dona com una propietat i pot arribar a aplicar allò de la maté porque era mía. La identitat del jove que, quan surt de gresca, sent amenaçada la seva virilitat -aleshores en fase d’exhibició- si ha d’acceptar com a normal la presència en l’espai públic, davant d’ell, de comportaments homosexuals. La identitat grupal o lingüística d’aquells individus que la veuen agredida si hi ha persones que parlen diferent, que tenen un altre color de pell o que exhibeixen símbols tinguts per hostils.
La intolerància de l’altre és un problema molt seriós a l’estat espanyol, encara que no agradi reconèixer-ho. Igual com el Regne d’Espanya és una democràcia perfectament homologada si només es miren les lleis, i no qui les ha d’aplicar ni qui les ha de complir, similarment la societat espanyola és molt tolerant, i oberta, i descreguda, i..., sempre que una part substancial dels seus membres no creguin que s’estan posant en qüestió els seus fonaments i valors essencials. Si ho creuen, aleshores arriben l’assassinat masclista, o la pallissa acompanyada dels crits de “maricon”, o de “negre de merda!”, o allò de “a mí háblame en español, que estamos en España”, o les qualificacions rutinàries de felón, traidor, golpista, etcètera, adreçades a l’adversari polític. Això últim és allò que els diaris anomenen a vegades, púdicament, “llenguatge guerracivilista”.
Sí, ja ho sé: d’extremistes, i d’homòfobs, i de masclistes, i de fanàtics, i de feixistes n’hi ha a tot arreu. Però en societats on la planta de la tolerància està arrelada i floreix des de fa centúries, on la darrera guerra civil va tenir lloc al segle XVII i no al segle XX, aquestes actituds se circumscriuen més aviat a petites minories llunàtiques. Al sud dels Pirineus, en canvi, la tolerància és fràgil planta d’hivernacle; i ni els polítics, ni la major part dels mèdia, ni els intel·lectuals i creadors d’opinió fan gran cosa per enfortir-la. Més aviat alimenten aquelarres excloents del tipus plaza de Colón.
