Intervencionisme a la carta

“En la guerra, determinació; en la derrota, resistència; en la victòria, magnanimitat; en la pau, conciliació”. Aquest és l’emfàtic epígraf amb què Churchill va encapçalar les seves memòries sobre la Segona Guerra Mundial. Sàvies paraules per aplicar en moments com aquest, si no fos perquè... la guerra no ha acabat.

L’enèsima acrobàcia de Pedro Sánchez, amb l’avançament de les eleccions generals a d’aquí a un mes i mig, ha decretat una sobtada pròrroga del període electoral i ho ha deixat tot en standby: dimissions en diferit, anàlisis internes ajornades, dreta maula... Gairebé com si les eleccions no haguessin passat. Quin home, aquest Mr. Handsome.

A pesar de les substantives novetats –les principals institucions giren a la dreta, Ciudadanos desapareix, El Pi no entra al Parlament, Podemos perd més del 50% del vot...– la roda de premsa de Sánchez ho congela tot. És com tenir en pantalla un rellevant document electrònic i haver-lo de desar a la carpeta d’esborranys, a l’espera de salvar els canvis i poder-lo enviar més endavant. 

El curtcircuit presidencial es va anunciar tan d’hora –Palacio de la Moncloa, 11 a.m.–, que encara no hi havia hagut temps per a reaccions. Ni per a les circumscrites a la lògica partidista, ni per a les guiades pels propis instints. Sánchez havia tocat a sometent: tothom amb la careta posada dos mesos més.

Només una persona va ser més matinera que el president: Seu de la FEHM, 8.30 a.m. Mallorquina havia de ser. Hotelera, per a més senyes. 

Efectivament, a primeríssima hora, Maria Frontera, presidenta de la Federació Hotelera Empresarial de Mallorca es deixava endur per l’eufòria i transmetia als presidents de les patronals mallorquines un missatge exultant: “Un cambio más que necesario”, “se acabó el intervencionismo”, “demasiadas exigencias”, “seguir creciendo”... L’elegància no ha estat mai el fort de la nostra burgesia turística.

Les declaracions de la diligent hotelera sorprenien pel sectarisme –dinamitaven obertament l’aparent neutralitat que s’espera d’una associació empresarial democràtica i diversa–, i per la utilització d’un to i d’uns termes radicalment diferents als utilitzats en les seves relacions amb el Govern al llarg de la complicadíssima legislatura. Aquí, la falta d’elegància esdevé directament deslleialtat.

També sorprèn l’apel·lació a la necessitat de creixement, en un clima d’hipertròfia turística evident, a les portes de la temporada turística més 'exitosa' de la història i amb xifres de plena ocupació. De fet, sembla que l’únic problema serà trobar prou personal mínimament especialitzat (xofers, cuiners...) i aconseguir allotjament per als centenars de treballadors que es necessiten en temporada alta i que no poden pagar el lloguer d’una illa encarida, precisament, per la mateixa activitat turística.

Les queixes del sector turístic no tenen gaire fonament. A pesar d’haver patit simultàniament els estralls de la pandèmia i de la suposada turismofòbia del Govern, les xifres de la recuperació són incontestables. Mentrestant, la nostra capacitat de creixement s’esgota manifestament. Literalment, no n’hi caben més. I en bastar, basta. 

Per si qualcú cau en la temptació d’atribuir al nou escenari polític les estratosfèriques xifres turístiques, millor deixar constància de les plusmarques aconseguides sota l’imperi de la turismofòfia: la facturació del 2022 del Grup Barceló va ser 950 milions més alta que la del 2019, any anterior a la crisi; el grup va tancar l’any amb 170 milions de beneficis, un 26% més que el 2019.

L’altra queixa recurrent del sector és l’excés d'”intervencionisme” del Govern. I un poc de raó sí que tenen. Durant aquests anys, el Govern 'turismofòbic' ha perpetrat tota casta de mesures intervencionistes... en benefici seu, clar: subvencions directes,  bons turístics, exempcions urbanístiques, expeditiva prohibició del lloguer turístic... No són aquestes, però, les mesures que contravenen la integritat moral dels hotelers.

Són les 'altres' mesures intervencionistes, les que els incomoden. Les que tenen a veure amb la sostenibilitat del sistema o amb els drets i condicions laborals dels treballadors: moratòria turística, política fiscal, salari mínim, jornada laboral, llits elevables... Seria tan meravellós poder créixer indefinidament –o sigui, guanyar cada any més i més i més–, sense haver de retre comptes a ningú, sense enutjoses normatives urbanístiques, sense la nosa dels imposts, sense la murga de les reivindicacions sindicals, tan còmodes com sempre han estat les relacions laborals en règim de semiesclavatge...

Aquesta és exactament la fantasia de la Sra. Frontera. I la possibilitat de materialitzar-la és, precisament, el que considera tan celebrable dels resultats de PP-VOX de fa dues setmanes. Convé no perdre-ho de vista.