09/06/2022

Insults i demagògies

2 min

Els partits polítics són organitzacions que es regeixen per dos principis fonamentals que a la vegada són objectius: d’una banda, defensar les posicions aconseguides, siguin quines siguin i sigui de la manera que sigui; de l’altra, mantenir una visió del món que es basa en una separació nítida entre un nosaltres (els del partit) i uns altres (els que no són del partit) que, al seu torn, es poden subdividir entre adversaris i indiferents. Ningú ens ha de fotre i ens hem de protegir: allò que tenim ho defensem entre nosaltres contra les pretensions dels altres. La posada en pràctica d’aquests principis es realitzarà sempre dins l’estructura definida per la jerarquia interna del partit: les formacions dites assembleàries o no funcionen, o en realitat només són nominalment assembleàries.

El problema ve quan els partits es limiten a això que acabem de resumir. Els principis i la jerarquia esmentats són inherents a qualsevol organització de poder. Ara bé: per si sols, basten per fer politiqueria, però no política. Fer política exigeix, a més a més, una idea del país que es vol governar (en democràcia, el polític ha de tenir vocació de governar; si no la té, senyal que és un vividor) i un pla per fer possible que aquesta idea esdevingui real. Ideologia, estratègia, tàctica. Si no es té això, els principis i la jerarquia del primer paràgraf permetran fer un dia a dia basat sobretot en allò que coneixem com a càlcul partidista: què puc fer avui per afavorir els interessos del meu partit (que són els meus particulars) i per fotre els interessos dels altres.

Per aquest camí, passat un cert temps, s’arriba només a una lluita permanent entre partits (i entre faccions internes de cadascun dels partits) en què l’adversari, i fins i tot l’indiferent, passa a ser degradat a la condició d’enemic que cal destruir, o si més no, difamar o ridiculitzar. En els darrers anys, a més, l’hegemonia adquirida per les xarxes socials ha dut també a reproduir el discurs d’aquestes xarxes (contundent, cridaner, quasi sempre buit i sense interès) en totes i cadascuna de les intervencions públiques dels dirigents dels diferents partits. La demagògia injectada al debat públic per les noves fornades de polítics ultradretans i/o populistes també ajuda a embrutir-ho tot encara més. El resultat és una olla de grills en què tothom crida i gesticula, per mirar de destacar, ni que sigui un moment, entre el desgavell general.

És un camí de baixada que afecta els partits de les democràcies occidentals en general, i que els partits independentistes catalans recorren amb convicció del 2017 ençà. Això serveix per explicar tant els insults de Rufián a Puigdemont i la gent de Junts com el no a tot permanent de la CUP, i fins i tot demagògies disfressades de propostes (més elaborades, per tant) com la de Jordi Turull, quan ve a dir que els Jocs d’Hivern del Pirineu venen amb una República Catalana per al 2030. L’insult, el tancament de files i la demagògia són, només, diferents formes d’una mateixa inanitat.