La instrumentalització de les urgències

Aquests darrers temps som molts els que tenim la sensació d’una acceleració de les dinàmiques més destructives de la nostra economia. Per una banda, la instrumentalització de la problemàtica de l’habitatge ens ha abocat a una sèrie de decrets llei que, per la via de la urgència, han impulsat una desregulació urbanística i territorial sense precedents. Les Illes i Mallorca, concretament, tendeixen a incrementar densitats urbanes sense cap mena de previsió relativa a l’exercici de la vida quotidiana: incrementen el nombre d’habitatges, sense pensar com es mouran les persones que hi viuran, quins serveis públics i equipaments estaran pensats per atendre-les o donar-los serveis, com s’abastiran d’aigua, si és que hi haurà aigua disponible, i si les depuradores resistiran aquest augment d’aigües brutes a depurar. Tampoc pensam si la gestió dels residus donarà l'abast o com es repensarà tota la logística que implica. En definitiva, estam només enfocant la solució amb un augment de la demanda per la via del mercat. Promotors i constructors es freguen les mans. No només per les possibilitats de “créixer” on abans no podien, sinó perquè, a més, els han alliberat d’haver de construir, en el cas de Palma, habitatges protegits, i poder fer-ho sota l’arquitectura conceptual dels habitatges a preu limitat, un 30% més cars que els anteriors. 

Per altra banda, els despatxos d’arquitectes i oficines de gestió urbanística municipals van a escarada gestionant expedients de legalització d’edificacions i usos en sòl rústic, i el que no estigui sota una casa i la piscina corresponent, estarà cobert de plaques solars si projectam la materialització de les centrals fotovoltaiques que preveu la proposta d’ordenació territorial de renovables que el Consell de Mallorca té a exposició pública, a la qual se sumaran els projectes que, via declaració d’interès general o per declaració de projecte industrial estratègic estan en construcció i tramitació, i que continuaran fent-ho un cop el Consell de Mallorca aprovi la seva ordenació per parcs de fins a quatre hectàrees. Els més grossos continuaran anant per interès general o estratègic (de qui?, per què?, ens demanam alguns). A tot això, s’hi suma una temporada endegada a les totes, amb carreres esportives i ciclistes que ens confinen a casa, convertint l'illa, o una part d’aquesta, en un velòdrom o pista d’esports. Una saturació de creuers –fins a arribar a cinc pel pont de maig– i un aeroport a les totes, que vomita turistes que saturen carreteres amb cotxes de lloguer, bicicletes, i línies de transport públic regular. I només estam a mitjan maig…

L’acceleració, la densificació, la saturació, l’excés i l’abús s’estan convertint en una constant normalitat cada cop més mala de viure i sostenir des del ‘bonisme’ (llegeix definició: actitud idealista i ingènua en la resolució de conflictes socials i polítics amb excessiva benevolència i tolerància que resulta poc efectiva i contraproduent) que, malauradament, ens caracteritza com a societat –o ho ha fet fins ara. A propòsit d'això, els promotors immobiliaris, contents i exigint encara més, i el Foment del turisme –entitat que hauria d’haver desaparegut fa temps–, llancen la campanya anacrònica “un turista, un amic”. L’olla està que bull i la sostenibilitat que deia que tenia intenció d’abordar la Mesa que la presidenta Prohens va improvisar l’estiu passat se’n va en orris de la mà d’una acció política –la seva pròpia– només enfocada a aprofitar l’oportunitat perquè alguns –molts– facin –encara més– caixa. En una espècie d’immolació, no sé fins a quin punt conscient, es polaritza i es tensen unes cordes, la social, la territorial i l’ambiental, que de cada cop tenen més possibilitats de rompre’s: acabarà el bonisme o un o reiterats episodis de crisi climàtica localitzada ens posaran de nou a retxa, evidenciant la fragilitat dels equilibris malmesos fa temps, sigui en termes ecosistèmics o de pau social. 

Vivim temps d’urgències i emergències que han esdevingut cròniques, i no només és que s’ignorin, sinó que s’instrumentalitzen i malresolen, amb una mirada curtterminista i en termes de rendibilitats privades sota discursos caritatius, forçant encara més els límits, fent més complexes les solucions a problemes agreujats, pels quals, com en el cas de la crisi climàtica, queda cada cop menys temps. I abocant la societat a una cada cop més evident fragilitat, vulnerabilitat i manca d’opcions per resoldre les qüestions vitals essencials, que genera molta frustració i alhora ràbia. No anam bé i tot plegat ens acabarà “passant factura” socialment i ambientalment, fins a un punt en què el retorn a qualsevol equilibri desitjable serà ja inabastable. És hora de reaccionar.