Inici de curs, a l’escola pública i en català

S’ha produït la notícia més important de cada any, i és que els al·lots han tornat a escola. La pàtria, el país, l’esperança, el que vostès vulguin, és això: que cada setembre els al·lots tornin a escola. Quan això deixa de passar, és quan les coses s’han posat malament de debò. No hi ha escola a Palestina, com no n’hi ha al Sudan, ni al Iemen, ni al Congo, ni a molts llocs de Síria. No hi ha escola als llocs on hi ha violència i guerra civil. Fa vuitanta-nou anys, després de l’estiu de l’aixecament franquista, aquí també va deixar d’haver-hi escola. Aclarim-ho: va deixar d’haver-hi escola pública, que feia poc que havia començat a existir. L’escola privada, la dels que se la poden pagar al marge del que passi o deixi de passar a la resta de la societat, aquesta està sempre oberta, no cal dir-ho.

L’escola ha de tornar cada setembre, ha de ser pública i, a les Balears, ha de ser en la llengua pròpia del país, que és el català. Això és el que permet que, a pesar de tot, aquest país, aquestes Illes, tinguin una possibilitat d’avançar, de millorar, de conviure i de mantenir una mínima cohesió social. Sense una escola pública en català, i de qualitat, aquesta possibilitat deixa d’existir i el que s’imposa el seu lloc és el deteriorament, l’empobriment de les persones, la crispació, la no convivència i, en definitiva, el naufragi com a societat. Un naufragi que és una temptació que sempre està a l’aguait i a la qual sembla que estiguem a punt de cedir. Si no ho feim, si no hi hem cedit encara, estiguem-ne ben segurs, és perquè existeix una escola pública i en català de qualitat.

Precisament per això alguns fan tot el que poden per erosionar l’ensenyament públic, i naturalment per atacar el català, dues veritables obsessions ideològiques de la dreta nacionalista. Per això també és tan important que el Tribunal Superior de Justícia de les Balears hagi sentenciat contra la proposta d’imposar el 25% de castellà a les aules de primària, una pretensió pedagògicament absurda i que només respon a l’acompliment d’aquestes obsessions (que el tribunal hagi sentenciat l’entitat espanyolista que presentava la demanda a pagar les costes del procediment judicial és un detall deliciós).

Igualment rellevants han estat els resultats de l’enquesta lingüística promoguda pel PP i Vox, amb un 80% de famílies que van triar que els seus fills rebin l’ensenyament primari en català (82% a Mallorca, 91% a Menorca, 60% a Eivissa). I encara abans, el rebuig de la comunitat educativa al Pla de segregació lingüística que el PP va accedir a fer per exigència de Vox. Totes aquestes realitats deixen clara una cosa: voler governar contra l’escola en català és voler actuar contra la voluntat dels ciutadans de les Balears. També és un atemptat contra els drets lingüístics d’aquests mateixos ciutadans, i els drets lingüístics són drets fonamentals: per tant, actuar-hi en contra equival a un endarreriment i una involució democràtica. Els ho direm, per escrit, de paraula i mitjançant protestes ciutadanes, tantes vegades com faci falta. No hi ha res negociable sobre l’escola pública i la llengua pròpia de les Balears. És correcte, sí, que es dediquin recursos públics a la construcció de nous centres educatius. Falta, però, que se’n dediquin molts més encara, de recursos, a dotar correctament els centres (els nous i els que no són nous) del professorat i els materials que necessiten per treballar de manera òptima. I que no es perdin més temps ni energies assenyalant els docents, fiscalitzant-ne la feina o pretenent convertir l’escola pública en un escenari de confrontació.