Una infraestructura de les cures

He passat les dues últimes setmanes llegint amb ràbia creixent sobre el debat de quines infraestructures s’han d’incloure en el pla de recuperació econòmica dels EUA. Insistir que hi ha realment una definició fixa de què és una infraestructura (els ponts, però no les cures) és un reflex exacte de la manera com el món continua modelat pels homes. No només homes conservadors, sinó homes de tot l’espectre polític. És a dir, els homes d’avui: fa tres quarts de segle, l’anomenada Gran Generació va arribar a la conclusió que totes dues formes d’infraestructura eren essencials per a l’esforç de guerra.

Segons el diccionari Collins, la infraestructura “d’un país, societat o organització” consisteix en “els serveis bàsics [...] que li permeten funcionar”. Podem agafar el sentit literal de les infraestructures com aquells serveis que són essencials perquè tothom pugui fer la seva feina. És lògic que els homes que tenen dones a casa que assumeixen durant 16 hores al dia la responsabilitat de la criança dels fills, la cura dels avis o l’atenció als malalts, les persones amb discapacitat i les persones vulnerables, necessitin carreteres i ponts per fer girar les rodes del comerç i permetre’ls accedir al seu lloc de treball. Però imaginem-nos un escenari en què aquests mateixos homes no tenen una dona a casa i, tot i així, volen reproduir-se o assegurar-se que els seus propis pares rebin amor i suport en els seus últims anys. En aquest cas, ells també podrien trobar que la provisió de cures és igual d’“essencial” per poder fer una feina remunerada.

Això és exactament el que van concloure els homes del Congrés quan el govern contractava activament dones per treballar a les fàbriques i produir el material i les armes necessàries que permetessin lluitar a la Segona Guerra Mundial. El 1941 van aprovar la llei d’obres públiques de defensa per sufragar la construcció d’infraestructures com el tractament de l’aigua i el clavegueram, habitatges i escoles, coses que es consideraven un suport necessari per a l’esforç de guerra. Dos anys més tard, el Congrés va comptar amb aquesta autorització legal per destinar 52 milions de dòlars (aproximadament uns 800 milions de dòlars actuals) a la construcció, subvencionada pel govern federal, de més de 3.000 centres diürns de cures.

Això és fins i tot el que va concloure el govern federal l’any passat mateix, durant el mandat de Trump. L’Agència de Seguretat i Ciberseguretat va publicar directrius per determinar qui eren els “treballadors essencials d’infraestructures crítiques”. Això incloïa tota mena de treballadors dedicats a les cures dels infants i “proveïdors de serveis humans” que aportaven coses com menjar i atenció a “gent gran, persones amb discapacitat i altres persones amb malalties cròniques”. Tot això, em sembla a mi, són cures.

Classificar els treballadors de cures com a treballadors d’infraestructures crítiques, però negar que els serveis de cures són una infraestructura crítica seria irònic si no fos tan indignant.

Ara bé: ¿necessitem realment recórrer a la legislació? Molts nord-americans que han tingut la sort de treballar des de casa, però que també tenen responsabilitats relacionades amb les cures, han passat més d’un any amb fills que no podien assistir a l’escola ni a la llar d’infants a temps complet. El gener del 2021, segons l’Oficina del Cens, les mares que viuen amb nens en edat escolar i treballen activament eren 1,6 milions menys que un any abans. Unes 705.000 d’aquestes mares havien “deixat completament de treballar fora de casa”. És veritat que una part d’aquesta pèrdua d’ocupació es va deure a la desaparició de llocs de treball dins del sector de serveis i d’hostaleria ocasionada per la pandèmia però, segons un estudi del mes d’agost, una de cada tres dones en edat fèrtil va declarar que el motiu pel qual havia deixat la feina era tenir cura dels fills. Aproximadament un terç dels treballadors essencials tenen un fill a casa; quan es tancaven les escoles i les llars d’infants, sovint havien de triar entre els fills i la feina. I desenes de milers de pares i avis han mort sols a les residències quan haurien preferit rebre cures a casa.

El valor i la visibilitat de les cures van molt més enllà de la definició d’infraestructura. És la qüestió central del feminisme del segle XXI, i una qüestió massa llargament ignorada o minimitzada no només pels homes, sinó també per moltes dones destacades, especialment les dones blanques riques que han pogut aprofitar el privilegi de la raça i la classe. Fa temps que el feminisme en aquest camp ha passat a un segon pla respecte al feminisme dins del món laboral. Defensar les cures dels infants o de la gent gran pot ser menys glamurós i noticiable que trencar sostres de vidre per convertir-se en la primera dona en un paper tradicionalment reservat a un home, però totes dues coses són necessàries si volem aconseguir una veritable igualtat de gènere.

Avui tenim l’oportunitat de veure la feina de les cures com la feina essencial que és, la feina que fa possible altres feines, la feina que desenvolupa cervells joves i determina fins a quin punt els nostres fills podran aprendre i estar a l’altura del seu potencial la resta de les seves vides, la feina que determina qui som realment com a societat quan parlem dels més fràgils i vulnerables.

El primer pas cap a aquest món, tal com ha defensat l’activista laboral i assistencial Ai-jen Poo, i tal com economistes feministes com Nancy Folbre, Candace Howes i Carrie Leana han descrit durant dècades, és una “infraestructura de les cures”. Una d’aquestes economistes és Heather Boushey, ara membre del Consell d’Assessors Econòmics del president Biden. Presumiblement, la seva presència és una de les raons que expliquen que el president Biden hagi abordat aquesta qüestió. Una altra raó pot ser més personal: fa mig segle, Biden era un pare solter i treballador amb dos fills petits; en l’última dècada, ha vist de prop fins a quin punt calen cures per als membres d’una família afectats pel càncer o per una addicció. Però no tothom ha tingut una experiència tan punyent que li recordi el que està en joc.

Copyright The New York Times