De la inflació a la cobdícia
Distància. Si alguna cosa vam aprendre de la crisi financera i de les protestes contra l’austeritat d’ara fa una dècada és que l’empobriment i la incertesa econòmica es van traduir també en una profunda “sensació de desposseïment polític” –com ho va explicar la sociòloga italiana Donatella Della Porta–, que encara alimenta la crisi de legitimat política d’avui i l’auge de les forces radicals que van saber explotar aquelles pors. La distància amb el poder institucional –superat i sotmès pel poder econòmic– es va eixamplar. Des d’aleshores el descontentament, les desigualtats i la crisi de representació han seguit tan desbocades com les victòries financeres del capitalisme que va engendrar aquest daltabaix.
Durant l’última dècada, els superrics han acaparat més del 50% de la nova riquesa generada. Segons dades d’Oxfam, la fortuna dels milmilionaris creix a un ritme de 2.700 milions de dòlars al dia.
Impacte. L’economista i premi Nobel Joseph Stiglitz, que aquesta setmana rebrà el 35è Premi Internacional Catalunya, fa temps que demana que els superrics hagin de pagar taxes d’impostos de fins al 70% per ajudar a fer front a l'augment de les desigualtats. Però, fins i tot des d’espais allunyats d’aquest referent d’una economia més ètica, com la que representa Stiglitz, s’alerta de l’impacte d’una avarícia feta de beneficis abusius i privatitzacions dels recursos públics en ben poques mans.
L'estrateg bancari Albert Edwards, de Société Générale, ha advertit darrerament que la cobdícia podria portar a "la fi del capitalisme" i assegura que no troba "cap precedent a la història" pel que està passant.
Fins i tot l’OCDE (l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) ha utilitzat el concepte d'inflació per avarícia per intentar explicar com, darrere l’acceleració de preus que va començar amb l’impacte de la pandèmia i es va agreujar amb la invasió russa d’Ucraïna, s’amaga també l’afany d’algunes empreses que, amb la coartada d’aquesta inestabilitat global, estan colant grans pujades de preus i fan el seu botí robant els ingressos de la gent; traient beneficis extres de la disrupció de la guerra.
Desigualtats. Els preus no baixen al ritme que tocaria perquè hi ha sectors que continuen guanyant diners a costa dels seus clients. La presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, assenyalava recentment a les empreses que estan augmentant els marges de benefici a causa d'un “desajust entre l'oferta i la demanda”.
I, malgrat tot, assistim a una baixada de preus a càmera lenta. O, per ser més justos, a una pujada més moderada del cistell de la compra. El tímid abaratiment del preu de la benzina no té res a veure amb la davallada del preu del barril de petroli. L’acceleració de la pujada es converteix en un descens gradual quan es tracta d’enfilar el sentit contrari. L'última dada d’inflació (3,2% a Espanya, una de les més baixes de la UE) és la millor dels últims dos anys.
Però les xifres d’aquest alleujament empal·lideixen al costat dels guanys accelerats d’aquest desequilibri global. L’expansió del poder financer i els abusos de les corporacions han imposat la desigualtat com a norma, en la distribució de la renda i de la riquesa, afavorits per una baixada continuada dels impostos de societat des dels anys 80. Des de les economies interiors a la governança democràtica han acabat atrapades en la teranyina d’una cobdícia que desposseeix societats i governs a canvi de beneficis.
