Infants per sempre

La mare recorda sovint, més sovint que no fora bo, de com plorava en silenci –les llàgrimes avall fins al davantal– mentre es mirava les notícies d’amagat, quan el meu germà i jo érem canalla, i la televisió passava imatges de l’horror de la guerra a Bòsnia: de nens i nenes com nosaltres aleshores, però exiliats, afamats, perduts, ferits o morts; i de mares joves, com ella en aquell temps, que ploraven pels fills i pels marits –o que, igualment, havien estat torturades i mortes. En silenci, la meva mare demanava a unes veus que sempre callen per què aquell mal; i a la pròpia entranya, a la natura, preguntava com era que li havia permès d’engendrar-nos en aquella mena de món. Les seves dues criatures van créixer sanes i sense que els faltés res important, amb força penes i treballs (val a dir-ho); i, de gran, la filla ha conegut algun d’aquells nens i nenes bosnians que sobrevisqueren, els que foren enviats als països del costat per mares que no sé si ploraven a crits o també sense soroll, però que segur, seguríssim, devien maleir els qui mai no responen i llurs entranyes destructores. Les nenes i els nens que van sobreviure i que la filla va conèixer ara fan poemes.

Ella –ara que és gran i no ha engendrat fills– s’asseu sovint, més sovint que no fora bo, a escriure amb els ulls entelats de tant de plor que hi guarda, i amb el pit estret i afeixugat de tanta veu que s’hi arrecera indignada, absurda i frustrada per la sensació de dir-se al buit (i per la por de cridar massa). Ella no prova de parlar amb ningú de més enllà de la terra: intenta comunicar-se amb els que la trepitgen. Intenta, de cap i de cor, enviar missatges a la canalla que l’exèrcit israelià no ha assassinat amb bombes mentre es refugiava en una escola, perquè no creixi per venjar la que sí –i als soldats que han acceptat l’ordre inhumana del que han triat com a governant, esdevenint animals que ni senten ni pensen, animals manipulats sense voluntat pròpia, perquè siguin homes valents i desertin. Intenta, de cap i de cor, enviar missatges no pas a les més de sis-centes nenes i nens que els míssils russos han assassinat directament, segons el recompte de les Nacions Unides, ni als nens i nenes que ningú no ha comptat, sinó als que han arribat fins aquí i als que encara s’amaguen i malden, perquè no creixin odiant la llengua russa –i als soldats que Putin ha obligat a allistar-se i que s’han anat deshumanitzant sense que la transformació pugui fer marxa enrere, perquè siguin homes valents i desertin. Intenta, de cap i de cor, enviar missatges no pas a la canalla ofegada de la pastera que navegava envers El Hierro; sinó a les mares que hauran de viure ofegades en la pena, perquè la diguin fort, que hem de sentir-la –i als governants espanyols i d’arreu que els neguen reiteradament el socors i que construeixen barreres (físiques i legals), perquè deixin de dedicar-se a la destrucció i la generació de conflicte que converteix els territoris en inhabitables i els pobles, en racistes.

La majoria dels que fem aquest article (vosaltres que el llegiu, jo que l’escric), no tenim gaire més cosa que la veu i el propi ser en el món per actuar contra tot aquest terror: la possibilitat d’una certa coherència quotidiana. Això no és gairebé res, però deixem de ser tan infantils: sempre ens semblarà que les nostres accions són ridícules, és clar, però plegades generen moviment. Podem fixar-nos especialment en les etiquetes de tot allò que comprem perquè no hi digui el nom de cap país atacant; podem deixar de consumir serveis que ofereixin empreses que fan negocis amb armes, informació, pors; podem comprar menys, consumir menys –i local; podem deixar d’assistir i actuar als grans festivals que enriqueixen inversors perversos, i tornar a la colla del bar o a l’ateneu del barri, per reinventar-ne de petits i conscients; podem manifestar-nos i organitzar recaptes i fer donatius; podem acollir, llegir, escoltar; podem revisar el llenguatge; podem votar a favor de més igualtat i menys classisme i explotació de les persones i del planeta. Podem viure aquest present sense fer veure que no passa res, sense carregar la culpa a les mares, sense carregar el deure a la canalla del present.

I, tal vegada, deixar de voler ser infants perpetus, els supervivents: no tan inconscients, no tan capritxosos, no tan centrats en la pròpia vivència i encara incapaços de la responsabilitat, del domini del llenguatge. Deixar de creure’ns l’adagi que diu que la història sempre es repeteix. Esdevenir acció –poesia. Podem anar al recital Si dius Gaza, dissabte, 7 de juny, a les 11.30 h, a la Fira del Llibre, i comprar l’antologia de poesia palestina traduïda que ha editat Fruela Fernández des de la UIB, amb Calúmnia Edicions, en benefici de l’ONG Kitchen Soup Gaza. Podem cedir espai perquè parlin els altres: no els nens i nenes que ja seran infants per sempre –de la manera tràgica que solen dir els poemes–, sinó als vulnerables, als supervivents. Els que no s’han fet soldats sinó poetes...