Els indults i la ràbia
Mai m’han agradat els indults i els que s’han concedit als condemnats per l’1 d’octubre no en són una excepció, encara que en aquest cas siguin uns indults descafeïnats, més semblants a una llibertat vigilada que a una mesura de gràcia. Estranyament, el principal beneficiari dels indults haurà estat l’Estat, que així haurà pogut expiar la seva lamentable actuació política en aquelles setmanes.
La conducta estrambòtica del govern espanyol els dies de setembre i octubre de 2017 ja feia preveure aquest embolic, que al final va donar lloc a unes condemnes que desconeixien el més elemental principi de la proporcionalitat. Però no hi ha mal que per bé no vengui i aquest desbarat haurà servit perquè a Madrid es reconegui que el conflicte català és un problema polític que necessita solucions polítiques, encara que això mai ha de suposar la impunitat absoluta amb relació a conductes que siguin manifestament il·legals de cap de les dues bandes.
Si s’acaba imposant un cert pragmatisme polític, és més que probable que a mig termini la situació es vagi normalitzant i es formi un nou marc en les relacions Catalunya-Estat molt similar al que hi ha avui amb Euskadi. Al cap i a la fi, en un moment històric en el qual s’està qüestionant tant el concepte de sobirania nacional com el futur de l’Estat tal com l’entenem des de fa segles, plantejar el dret a l’autodeterminació només serveix per consolidar la famosa tesi de l’ensoñación a la qual fa referència la sentència del Tribunal Suprem.
El més pertorbador avui, però, és que els principals obstacles per iniciar aquesta normalització ja no provenen dels que es troben captivats per aquest somni, sinó dels que amb el temps han interioritzat el discurs de la ràbia cap als que defensen les tesis secessionistes. Són moltes persones que, des de l’àmbit polític, mediàtic i fins i tot jurisdiccional espanyol, han fet seu l’a por ellos. Al final, formen un sector ampli que té molta més influència en l’opinió pública de la que podríem pensar i promouen un discurs molt més perillós per la convivència que les derives oníriques de l’independentisme.
Però el que més sorprèn dels promotors del discurs de la ràbia és que el legitimen a partir de l’exaltació de la Constitució com a text gairebé sagrat i d’un relat mitificat de la transició democràtica i obliden el que realment va significar aquest període de temps. La majoria dels nous líders d’aquest discurs coneixen aquella època pel que deuen haver llegit i, malauradament, han oblidat que el règim del 78 es va iniciar precisament amb una llei d’amnistia, amb el reconeixement com a iguals de tots els interlocutors polítics –alguns dels quals havien passat per la presó– i amb la intenció inequívoca d’arribar a acords amb el màxim de consens.
Més enllà del desconeixement històric, és preocupant que els que nodreixen el discurs de la ràbia no tenguin en compte que, a diferència dels somnis, que són de cada un i duren el que duren, el problema de la ràbia no només és que és una malaltia que es contagia fàcilment i és mala d’aturar, sinó sobretot que al final sol acabar matant tots els seus portadors.
