La independència d’Escòcia és inevitable
Una cosa és clara: sigui quin sigui el resultat de la votació, la campanya per al referèndum està canviant Escòcia d’una manera irrevocable. Al marge de si els escocesos voten sí o no a la independència el 18 de setembre, la seva percepció del que pot fer aquesta petita nació s’haurà transformat.
En els gairebé 40 anys que fa que em dedico a informar sobre la política escocesa, n’he vist de tots colors i he cobert tres referèndums d’autogovern. En el primer, celebrat el 1979, s’oferia als escocesos una modesta assemblea elegida pel poble. Una majoria escassa de votants hi va donar el vistiplau, però la participació no va arribar al llindar necessari perquè la proposta adquirís caràcter de llei. En el segon, celebrat el 1997, es proposava la restauració del Parlament escocès, que controlaria la majoria d’afers interns. Aquella vegada, la resposta va ser un sí rotund i, des del 2004, l’aspa blanca sobre fons blau de la bandera escocesa oneja al costat de les banderes del Regne Unit i de la Unió Europea a la seu del Parlament escocès, situada a Holyrood, Edimburg. En aquest referèndum, el tercer, es repta els escocesos a arribar fins al final: s’hi proposa que Escòcia esdevingui un estat independent en el si de la Unió Europea i comparteixi monarca (a la manera d’alguns països de la Commonwealth, com ara el Canadà i Austràlia) i, possiblement, moneda amb la part restant de l’antic Regne Unit.
Ara per ara sembla improbable que la majoria voti a favor de la independència. Des de l’any passat, els sondejos donen reiteradament una intenció de vot més àmplia al no. El mes passat, però, la diferència entre partidaris del sí i del no va caure per sota del 10 %, tot i que després s’ha tornat a eixamplar. No obstant, l’olor, el gust i el so d’aquesta campanya ens haurien de fer prendre consciència que, aquesta vegada, una victòria dels unionistes no posarà punt final a la qüestió. Escòcia està canviant davant dels nostres ulls.
El Partit Nacionalista Escocès (SNP) i el seu líder, el primer ministre escocès, Alex Salmond, han governat durant set anys l’Escòcia sorgida del traspàs de competències de Westminster. L’SNP sempre ha estat un partit independentista, mentre que el seu principal rival a Escòcia, el Partit Laborista, ha estat un ferm defensor de l’autogovern però sempre s’ha mostrat contrari a la independència plena. Les lleialtats polítiques a Escòcia semblaven tan immutables com el granit d’Aberdeen, però aquests últims mesos he copsat per tot el territori entre els partidaris dels vells rivals dels nacionalistes una nova actitud molt estesa. “No em refio d’en Salmond i mai no votaria l’SNP, però he hagut de replantejar-me les meves idees i no veig motius per votar no ”.
A què es deu això? En part, a la confiança econòmica. Fa 20 anys es considerava que l’Escòcia postindustrial era una economia en ruïnes que no tenia remei. Ara, fins i tot el govern britànic i els que fan campanya a favor del no admeten que Escòcia podria sobreviure, prosperar i ser una democràcia estable per si sola si la riquesa petrolífera del mar del Nord s’administra sàviament. La pregunta ha deixat de ser “Podem fer-ho?”. Ara el que es planteja és: “Hauríem de fer-ho?”
Els motius que esgrimeixen els partidaris del sí són senzills. S’ha de culminar la devolució, expressió amb què es designa la fórmula intermèdia per la qual es va concedir a Escòcia un autogovern limitat. La situació actual, en què els ingressos del govern escocès provenen d’una transferència de Londres, és irresponsable. El Parlament d’Edimburg hauria de poder gestionar els seus propis impostos.
D’altra banda, s’ha de deixar de trepitjar la voluntat del poble escocès en les eleccions generals britàniques. Els escocesos són decididament contraris al Partit Conservador: en les tres últimes eleccions generals, tan sols ha sortit elegit al Parlament de Westminster un diputat conservador per Escòcia. Malgrat això, els vots del sud d’Anglaterra tenen més pes a escala britànica i, habitualment, als escocesos els toca suportar governs conservadors. Així mateix, s’hauria de permetre que Escòcia es convertís en membre de ple dret de la Unió Europea, en lloc de limitar-se a ser un apèndix dels interessos d’Anglaterra.
Afegiu a aquests motius la qüestió de l’estat del benestar. Al Regne Unit no només s’encomanen a l’economia thatcheriana (la privatització progressiva de la sanitat, l’educació i la protecció social) els governs dirigits pels conservadors, sinó també els del nou laborisme. La majoria d’escocesos detesten aquestes polítiques. De fet, els governs de l’SNP han mirat de blindar el Servei Nacional de Salut Escocès contra les reformes privatitzadores que s’han imposat a la sanitat pública anglesa. Són molts (també l’ex primer ministre britànic Gordon Brown, que és escocès) els que han afirmat que l’estat del benestar construït durant la postguerra i el Servei Nacional de Salut Britànic (NHS) són dos dels èxits més importants que ha assolit el Regne Unit. Així doncs, l’SNP corre el risc que se’l qualifiqui satíricament com el partit més britànic del regne per la seva defensa del que queda d’aquest llegat a Escòcia.
Però la confiança d’Escòcia no es basa només en la racionalitat. Des del 1707, quan Escòcia va renunciar a la seva independència a canvi d’una part del pastís de l’Imperi Britànic, al cervell dels escocesos ha sobreviscut una diminuta cèl·lula blanc-i-blava que transmet el següent missatge: “No seria genial si poguéssim, d’alguna manera...?” Al llarg de tres segles hi ha hagut cèl·lules inhibidores que han posat fre al missatge dient: “Som massa poca cosa, no som prou intel·ligents... Que t’has tornat boja?” Però ara aquell sentiment d’inferioritat cultural s’ha esvaït, gairebé no en queda ni rastre, i la cèl·lula blanc-i-blava pot transmetre el seu missatge lliurement.
Si els arguments que addueixen els escocesos partidaris del sí no són difícils d’entendre, tampoc no ho són els dels partidaris del no. En part, són de caràcter material: no s’acaben de creure que el seu nivell de vida seguís intacte en cas que s’aconseguís la independència i voldrien que se’ls fessin promeses més fermes pel que fa a les pensions i els tipus d’interès. D’altra banda, també els fa por que Escòcia els pogués oferir menys seguretat econòmica en un món globalitzat que és ple de depredadors gegantins que esperen la seva oportunitat.
També hi ha una part emocional: senten que, en l’actualitat, les societats escocesa i anglesa estan tan estretament integrades que la seva separació (un mot que l’SNP mai no fa servir) resultaria absurda, fins i tot anacrònica. Tot i això, pocs anirien tan lluny com un parlamentari conservador de la Cambra dels Lords i exministre britànic que va afirmar que la independència seria una traïció als britànics morts en dues guerres mundials. De tota manera, sovint els motius que esgrimeix el govern de Londres per oposar-se a la independència d’Escòcia són desconcertants.
Els mitjans de comunicació anglesos i molts polítics expliquen el moviment independentista fent al·lusió al “racisme antianglès” obsessiu dels escocesos. Les meves vivències em diuen que el que passa és exactament el contrari. Avui dia els escocesos senten una fascinació tan gran pel seu país que gairebé s’han oblidat d’Anglaterra (males notícies per als anglesos, que poden suportar que els odiïn, però no que els ignorin).
La idea de l’existència del “racisme antianglès” encaixa a la perfecció amb la ignorància i la matusseria sense igual que demostra Westminster pel que fa als afers escocesos. Al febrer el primer ministre, David Cameron, va reunir el seu equip de govern al complet a Escòcia per mostrar als seus habitants que els escocesos importen al primer ministre. Més tard, a l’abril, George Osborne, ministre d’Economia, va passar unes hores a Glasgow i va dir als escocesos que si votaven a favor de la independència haurien de trobar una nova moneda que reemplacés la lliura esterlina. Després es va sorprendre que les seves declaracions fessin augmentar el sí als sondejos.
Fa vint anys, un predecessor de Cameron en la direcció del Partit Conservador i el càrrec de primer ministre, John Mayor, em va dir: “Aquesta idea de la devolució és una bogeria. El problema és que els escocesos se senten exclosos. La veritat és que hi hauria de pujar més sovint, a Escòcia”. Vaig pensar-me una rèplica. Però, per on havia de començar?
Només tres anys després, se celebrava entre cants i llàgrimes la primera sessió del Parlament escocès a Edimburg en gairebé tres segles. L’antic Tractat d’Unió entre el regne d’Anglaterra i el d’Escòcia va començar a desintegrar-se en aquell moment, i es va iniciar un procés que encara segueix la seva pròpia lògica.
Jo, aquest setembre, votaré sí. La campanya ja m’ha ensenyat que, si no ho aconseguim amb aquest tercer referèndum, n’hi haurà un de quart. Ha arribat l’hora que ens tornem a incorporar al món pel nostre compte.