Els inconvenients del centralisme (1937)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Joan Peiró (Sants, 1887-València, 1942) aparegut al diari Catalunya (4-XI-1937) vint dies abans de fer-se públic –tal dia com avui– un decret de la Generalitat de Catalunya que autoritzava el conseller d’Indústria a intervenir del tot o en part empreses i comerços quan ho cregués necessari. Peiró, una de les figures més lúcides del sindicat anarquista CNT, intuïa o havia copsat que el govern català volia frenar les disbauxes de molts comitès que a propòsit de la guerra i la revolució s’havien fet amos de centres industrials i comercials. És significatiu el tracte que Peiró dispensa en aquest text al polític liberal britànic Lloyd George (Manchester, 1863-Gwynedd, Gal·les, 1945) quan després dels Fets de Maig del 37 el catalanisme republicà recuperava l’hegemonia política.

[...] Quan els obrers o la iniciativa particular, o el que es vulgui, han realitzat una obra positiva i en estat de contínua progressió, cap polític no pot negar aquesta obra ni tractar d’apoderar-se’n sota el pretext de centralitzar-la. Centralitzar-la, per què? On condueix, la centralització? Una de les obres més grans que ha realitzat el proletariat de Catalunya és el muntatge d’una indústria de guerra en els moments en què mancaven tots els elements bèl·lics necessaris per a fer front a l’escomesa del feixisme. Ningú com el proletariat català no havia comprès aquesta necessitat, i ningú com ell no mostrà capacitat per atendre-la curosament i amb rapidesa extraordinària. Els catalans no en som, de centralistes, i, després de transformar-les d’indústries de pau en indústries de guerra, es deixà que els petits establiments industrials es desenvolupessin lliurement, i per això conjuntament donaren el rendiment magnífic i –en proporció al temps i a les possibilitats– insuperable que han donat. Lloyd George, com a bon polític, ací a Catalunya, hauria dit: "Aneu bé; continueu per aquest camí de progressió incessant, i jo us facilitaré tots els mitjans materials que us siguin necessaris, no sols perquè prosseguiu, sinó perquè eixampleu la vostra tasca magnífica". El polític anglès, que és polític per antonomàsia, davant la realitat de fets, n’hauria copsat el motiu, i hauria comprès –molt més en conèixer el temperament català– que els treballadors de casa nostra són inadaptables a les centralitzacions burocràtiques o casernàries, les quals, dutes als centres de producció, en lloc de fer-la créixer, la fan minvar extraordinàriament. I en darrer terme, Lloyd George mai no prendria de les mans dels treballadors una obra que hi estigués bé, sinó per altres raons de més o menys pes, perquè la seva fina intuïció política li permetria sospitar que, en fer altra cosa, els obrers haurien de decaure en llur entusiasme envers una obra en la qual havent estat la seva ànima i el seu tot, no seria res més que la insensible rodeta més de la màquina productora. Jo diria que, per a ésser un bon polític, hom ha d’ésser un bon psicòleg i, sobretot, ha de saber fer justícia als qui, per la seva obra, plena d’inquietud i d’afanys nobles, i d’esforç desinteressat i de sacrifici, s’han fet dignes d’ésser tractats amb reverència.