Incendis, la fúria d’una natura maltractada

Els bombers especialitzats en foc forestal ho són també en meteorologia, canvi climàtic, piroecologia i recerca incessant. A Catalunya tenim l’extraordinària sort de tenir en el cos dedicat a l’extinció del foc de vegetació homes i dones que s’emmascaren, suen, treballen fins l’esgotament i, alhora, fan aportacions als coneixements de l’evolució del foc forestal com a símptoma i conseqüència del canvi climàtic.

Podria no ser així, podrien limitar-se a usar els equips d’extinció, però l’existència del GRAF i de persones com Marc Castellnou fa que quan es recuperen una mica de l’extenuant feina d’extinció, elaborin informes que es publiquen des de fa molts anys i, a més a més, participin en fòrums mundials, europeus, ibèrics... Els millors experts mundials en incendis forestals els tenim a casa.

Ells gestionen amb precisió científica l’espectacle aterridor d’un incendi, on els mitjans d’informació obtenen imatges i declaracions dels que ho pateixen de prop i tots ens sentim colpits pel testimoni dels que veuen la implacable força destructora del foc llevant-los el que els ha costat tota una vida. És impossible mantenir-se insensible davant la imatge destructiva del foc. Per això, en el moment que la plàstica de la imatge ens captiva i commou, és molt difícil parlar del fet que no tots els incendis són dolents. Alguns fan la feina de neteja i regeneració que els humans van deixar de fer quan la llenya va deixar de ser el combustible domèstic, quan vam passar de societat rural a urbana, quan el bosc va passar a ser només un paisatge.

Els anys humits tot rebrota, i s’acumula més i més combustible que algun dia cremarà en un foc forestal. Els anys de sequera, la manca d’hidratació fa que cremin amb fúria les masses boscoses atapeïdes i contínues. Els dies d’altes temperatures, poca humitat ambiental i vent (a vegades produït per tempestes seques) són els dies propicis per al foc forestal.

Quan el foc s’apaga, tots tornem a la nostra feina i oblidem el que ens han dit aquesta sort d’experts: hem d’acompanyar els boscos en la seva transició cap a la resiliència a temperatures més elevades. Algunes espècies només sobreviuran si són abundants a altituds superiors d’on abans les trobàvem. En alguns indrets un bosc no pot sobreviure si no el reduïm i l’envoltem, trencant així la perillosa continuïtat d’aquest verd intens que els ciutadans de les grans ciutats tant agraeixen. Ho podem fer amb conreus i cada indret ha de tenir clar quin tipus de conreu.

La pagesia, la maltractada pagesia, no és només la font de la nostra alimentació. És i ha de ser la població que ens garanteixi seguretat i, correctament orientats i incentivats, han d’evitar els grans incendis que les dades, les fredes i crues dades, ens pronostiquen. Hi haurà un dia que la virulència, la simultaneïtat d’incendis... sobrepassarà la capacitat d’extinció del nostre cos de bombers. Llavors tots parlarem de gran desastre, ens lamentarem, ens lamentarem molt.

Catalunya té una diversitat de paisatges i de situacions climàtiques que han permès estudiar bé els catorze tipus d’incendi forestal que existeixen, i els fenòmens com els pirocúmuls o tempestes de foc són cada vegada més freqüents, encara que l’extensió del foc forestal no sobrepassi les 5.000 hectàrees.

El canvi climàtic no és un desastre futur, és un desastre present, i parlar-ne i seguir amb els mateixos hàbits de consum i mobilitat només aconsegueix que cada dia estiguem més a prop del desastre. Planificar el territori, incentivar el mosaic adequat perquè el continu forestal no arribi a ser un continu de foc, és quelcom que cal fer a cada àpat, cada dia, cada mes, cada any.

Quan s’acabi l’onada de calor, quan ja no hi hagi imatges de camions de bombers i fumeres que amaguen el sol, els responsables de canviar i donar oportunitats als qui segueixen habitant i cuidant la Catalunya rural se n’oblidaran i continuaran amb la rutina de sempre.

Les sirenes dels camions no sonaran, els equips mòbils de les televisions estaran cobrint altres notícies, el bosc seguirà sent un incommensurable dipòsit de combustible a disposició del foc forestal. Tant si volem una Catalunya de postal com si volem una Catalunya pròspera i equilibrada, les masses boscoses s’han de gestionar, han de canviar.

Enmig de l’anar i venir dels hidroavions, els helicòpters, els camions de bombers, dels voluntaris de les ADF, els vehicles del SEM, dels agents rurals i les unitats mòbils de les televisions i els voluntaris que miren de fer arribar entrepans i beguda a tots els que treballen en aquell tros d’infern en la nostra terra, tots volem saber si caldrà desallotjar, quan perimetrarem el foc, si hi ha ferits... tots volem que el malson s’acabi. Impregnats per l’olor de fum, el vespre que l’incendi es dona per controlat tots respirem alleujats i, amb un regust estrany a la boca seca, mirem de deixar per a més endavant la feina feixuga de fer que la nostra terra sigui capaç d’adaptar-se a la nova situació climàtica.

Un dia serà tard. Allò que no fem de manera planificada, amb implicació de la Catalunya urbana i rural, ho faran els fenòmens climàtics amb la seva fúria. Ja ho hem vist a Califòrnia, Austràlia, Canadà, Xile, i ho hem vist a Catalunya. Escoltem els nostres experts, els demanen consell arreu del món i aquí no els escoltem.