27/05/2021

Impostos a la mida de la butxaca

3 min
Monedes de les antigues pessetes.

En un article anterior sostenia que l’estat del benestar ha de tenir la mida de la butxaca del país . Hi ha qui es resisteix a acceptar-ho. El subjectivisme és habitual quan una limitació ens afecta directament. Tothom té clar que el nivell de la sanitat pública a Haití, posem per cas, no pot ser el mateix que el nostre. La raó? Ells són molt més pobres. Ara bé, aquest fet diferencial tan bàsic costa d'acceptar quan ens comparem amb França o Alemanya. És cert que la distància econòmica que ens separa dels països més avançats d’Europa no és enorme. Però cal acceptar-la, encara que sembli petita. Quan parlem de l’economia d’un país hauríem d’analitzar-la com la d’una economia familiar qualsevol –encara més quan el país no pot imprimir moneda–. No explicar a la gent aquesta realitat alimenta els populismes, tant els de dretes com els d’esquerres. És immoral exigir als governants que gastin allò que no ens podem permetre.

La resposta que donem quan es planteja restringir el nostre estat del benestar és simplista i consisteix en reclamar que els rics paguin més. Però estem parlant de solucions, no de justícia. Augmentar els impostos als rics no solucionarà el tema –i menys a casa nostra, on no n’hi ha tants ni ho són tant, de rics–. Els rics han de pagar el que toca. I el frau fiscal s’ha de perseguir. Es tracta de pura justícia. Però amb tot això no n’hi ha prou. Les democràcies només poden sustentar-se gràcies a una enorme classe mitjana assalariada que paga impostos. I aquí tenim la clau dels nostres problemes.

A voltes se sent dir: “Per solucionar tal problema [el que sigui: de sanitat, d’educació, de cultura, etc.] s’hi hauria d’invertir el mateix percentatge que s'hi gasten els països avançats, com ara Alemanya, França, Dinamarca...” Aquest raonament neix tort. Hi ha temes sobre els quals no es poden alinear percentatges sense tenir en compte els valors absoluts. M’explicaré. Imaginin una família benestant que ingressa 9.000 euros al mes. I destina al menjar 900 euros –és a dir, el 10% dels seus ingressos–. Aquest percentatge no val per ser aplicat a d’altres. Si a una família que ingressa 2.000 euros al mes li diem que ha de gastar el 10% en alimentar-se (ergo, 200 euros) potser ho passarà molt malament.

A nivell d’un país succeeix el mateix. Anem al tema impositiu. I deixin-me simplificar-ho una mica. A Alemanya la recaptació d’impostos representa el 41,7% del PIB, mentre que a Espanya és del 35,4%. El PIB per càpita a Alemanya és de 34.118 euros, mentre que a Espanya és de 22.350 (totes les dades provenen d’Eurostat). Això vol dir que si, de mitjana, un ciutadà alemany paga el 41,7% en impostos, li queden per gastar 19.891 euros. Mentre que un ciutadà espanyol, que paga en impostos el 35,4%, és a dir, molt menys que a Alemanya, li queden disponibles 14.438 euros. Un 27% menys. Si a Espanya s’apliquessin impostos a nivell alemany –com sembla que alguns proposen–, probablement la cosa no acabaria de rutllar. El ciutadà s’empobriria, el seu consum baixaria, etc. Per què, això? Molt senzill: el ciutadà espanyol mitjà és més pobre que el seu equivalent alemany (o francès, o danès o italià) i més ric que el grec o el romanès. I aquest fet s’ha d’acceptar i no pretendre treure conclusions volent comparar-nos amb qui no toca. 

En general, els països desenquadernats que pretenen implantar pràctiques de països avançats per complir amb la quota progresocialitzant (que no és res més que una forma de populisme) acostumen a acabar com el rosari de l’aurora. I aquest és, en bona part, el nostre cas –malgrat no ser pobres–. En resum: no podem comportar-nos com altres països del nostre entorn del nord. Ni pel que fa a despesa, ni pel que fa a recaptació.

Aleshores, ¿hem d’entrar en una espiral fatalista perquè no hi ha res a fer? Bé, dependrà dels qui ens governi. Però de solucions n’hi ha poques. Una és a curt. I consisteix en racionalitzar la despesa. Com fem tots a casa nostra. Si no hi ha diners per a tot el que ens agradaria fer, s’ha de prioritzar. Deixar de gaudir de determinades coses o racionalitzar-ne l’ús. Per exemple: implantar peatges d’autopistes, com fan arreu de la Unió Europea (UE); implantar el copagament a la sanitat, com es fa absolutament a tots els països de la UE excepte a Espanya, etc. Solucions a llarg termini? Ja els ho vaig dir: augmentar la productivitat. Amb sectors més productius (més indústria i menys terrasses de bar, per exemple) podríem recaptar més impostos i pagar els serveis de l’estat del benestar, com fa la gent honrada i amb seny. La que paga amb diners als seus metges i infermeres pels serveis rebuts, i no pas amb farisaics aplaudiments solidaris.

Xavier Roig és enginyer i escriptor

stats