La importància i els reptes de l’anunci d’Armengol
L’entrada del català, el basc i el gallec al Congrés és una notícia històrica perquè significa una passa important per normalitzar les llengües oficials a l’Estat que no són l’espanyol. La situació actual pel que fa a aquestes tres llengües –en aquest i molts altres aspectes– és d’una discriminació tan evident que allunya Espanya de qualsevol pretensió federalista i impedeix parlar d’un estat d’inspiració realment plurinacional. Però la promesa de la presidenta del Congrés, Francina Armengol, avança cap al respecte que mereixen les llengües oficials. Introdueix el català, el basc i el gallec de ple dret en la vida política, i hauria de servir de trampolí per fer-ho en molts altres aspectes. Són idiomes igual de vàlids que el castellà que continuen sotmesos a una pressió i una marginació, en diferents àmbits, completament anacròniques.
Que Espanya avanci cap a un reconeixement just de les llengües oficials no implica que els independentistes hagin de renunciar a les seves reivindicacions: no deixes de voler trencar amb un estat per un reconeixement del teu idioma que arriba tard i és només parcial. Però vol dir que la porta del diàleg és oberta. Que hi ha possibilitats que el mateix estat que va reprimir el referèndum de l’1 d’Octubre amb l’ús de la violència policial sigui més flexible. Que Catalunya i Espanya, a més d’enfrontar-se, poden negociar i arribar a acords. Per afrontar el diàleg i un possible equilibri amb l’independentisme català, que està lluny de desaparèixer, l’administració espanyola ha de tractar la llengua catalana amb respecte. Aquesta mesura és una mostra de respecte.
El repte de dur el català, el basc i el gallec a la Cambra Baixa té certa complicació, tècnica i política. I la presidenta del Congrés ha començat a rebaixar l’expectativa sobre la rapidesa amb què va assegurar que hi implantaria el multilingüisme. Però sembla evident que ella entén, al contrari del que havien dit fins ara altres presidències de la Cambra, que el reglament no obliga a fer servir només l’espanyol ni prohibeix les altres llengües oficials. A més d’assegurar-se els recursos necessaris, Armengol s’haurà d’enfrontar al PP i Vox, que tradicionalment fan servir el secessionisme lingüístic per atacar el català.
Sigui com sigui, és important que la feina de dur el català, el basc i el gallec al Congrés es faci bé, sense equívocs ni interferències. Per exemple, no té sentit que, com passa al Senat, hi hagi intèrprets diferents per al valencià i per al català: són dos noms per al mateix idioma. I com en molts altres aspectes de la política, la societat i la cultura dels països de parla catalana, el que cal és normalitzar les diferents variants de la nostra llengua, no dividir-la. Però això Francina Armengol ho sap de sobres: és mallorquina, sempre ha tingut sensibilitat pel català i ja s’ha enfrontat abans als secessionistes lingüístics de la dreta i l’extrema dreta. Per tant, és lògic esperar que actuï amb coherència.
