Idees o cadires?

Mentre el món sembla que s’enfonsa i s’autodestrueix per tornar a néixer qualque dia, paradisíac i virginal, nosaltres, aquí, mísers adalils de la terra inexistent, hem de continuar debatent i debatent-nos. Ens és consubstancial, encara, afortunadament, aquesta necessitat indefugible d’endevinar qui som, i de desllorigar com volem ser en aquest racó de món que un temps creguérem únic i incomparable.

Hi hauria un entorn més o menys perceptible, més o menys concretable, més o menys triangular, que limitaria al migjorn amb el GOB, al llevant amb l’Obra Cultural Balear i a la intempèrie de la tramuntana amb la branca política que mira de ser suma, compendi, producte i productor de tot això, que seria l’actual marca de MÉS, hereva de l’antiga del PSM. 

És un nosaltres de poc més de cinquanta mil persones dins un de més gros, immens, d’un milió, habitant amunt habitant avall, dins la selva hongkongnitzada i postturística en què s’ha convertit l’entramat d’autopistes i xalets amb dues quarterades de jardí privat i tancat que coneixem encara amb el nom de Mallorca.

A l’entorn d’aquest nosaltres i de la seva branca política, entre un regionalisme tou i un independentisme rocós, entre una socialdemocràcia liberal i una herència mal covada del comunisme, hi orbiten en forma d’estels, nebuloses, satèl·lits, llunyanes galàxies i estrelles de mar, un ventall nombrós de persones, personatges i personetes. Hi ha els qui lideren projectes actuals, abnegats sofridors de la crítica interna, tan antiga com sana, tan malsana com rejovenida; hi ha els qui hi han estat sempre i, en nom de les idees però amb el record perenne dels anys que els falten per cotitzar, es resisteixen a anar-se’n; hi ha els qui ja se n’han anat, que se subdivideixen en tres castes: els ressentits que troben que tot el que es fa ara està malament o que els joves d’avui ja no saben fer política, els històrics que donen suport a tot i es presten a sortir a totes les fotos i les patums que ara que no governen poden ser més d’esquerres i més independentistes que quan comandaven. Hi ha els qui no hi són mai però belen sempre i reclamen canvis, i coherència, i accions, als qui sí que hi són sempre. Hi ha els joves que empenyen, que presumptament són els més radicals i revolucionaris, però que alhora fan equilibris i cerquen aliances no sempre coherents per veure si podran moure la cadira a qualque veterà distret. Hi ha els qui mouen fils per darrere i no mostren mai la cara. I hi ha també els qui mostren sempre la cara i perden el fil del que diuen perquè no saben què diuen. N’hi ha, evidentment, que mostren cara, mouen fils i saben bé el significat de cada mot que pronuncien.

Hi ha de tot, dins un partit polític. A la fi, però, sembla que la majoria d’aquell petit nosaltres de poc més de 50.000 persones es mou més al dictat del que un minúscul conglomerat de líders i càrrecs orgànics li diu què ha de fer o deixar de fer. Avui, els partits com els havíem imaginat els anys noranta ja no funcionen, ja no existeixen, ja no poden assumir els canvis que els proposa a cop de tuit la “societat” (sempre que no sabem com hem d’anomenar un grup gros de persones en deim “societat”) de la tercera dècada del segle XXI.

I s’acosten les eleccions, i mentre s’acaben de perfilar les llistes, MÉS (digau-ne PSM, si voleu) es torna a moure en el fangar de la indecisió. Fa quatre anys el partit hagué d’escatir en assemblea si acceptava les condicions de govern, gairebé humiliants, que li proposava el PSOE o si, per contra, hi donava suport extern i romania lliure de fermalls governamentals al marge d’un govern que, sempre que pogués, l’ignoraria i el vexaria.

En el substrat d’aquell fangar, que avui continua igual de pantanós: les idees. Les llunyanes idees d’esquerres, les vacil·lants idees ecologistes, les presumptes idees independentistes. Més amunt, malsurant dins el llot, les cadires. De què està fet, aquell llot? De l’aigua límpida i transparent, diàfana i mineral de la utopia; i de la terra porgada, fèrtil i fecunda, adobada amb la llecor, sovint artificiosa i freda, del pragmatisme.

Utopia i pragmatisme, idees i cadires. Les presències de MÉS (o PSM) al Govern balear i al Consell han estat sempre controvertides. La sensació ha estat cada vegada que es feia poc. Que no es responia a l’expectativa creada. Que es feia feina amb les mans fermades. I que, en més d’un aspecte, es compartia govern amb un enemic que feia polítiques oposades a les de l’ideari ecosobiranista. De vegades, amb la impressió també que hi som per frenar les salvatjades iniciades per la dreta devastant d’aquesta terra nostra, més que no per impulsar i accelerar, amb tota la decisió i tot el convenciment, les accions d’un govern vertaderament autocentrat. Molt s’ha fet, no hi ha discussió. Molt s’hauria pogut fer, tampoc no n’hi ha. Qui governa, fa. Qui no governa, no fa. Qui governa, transigeix. Qui no governa, no claudica. Quina balança tan difícil d’equilibrar…

Si els déus i els votants permeten el miracle agradós que MÉS es pugui tornar a trobar en aquesta bifurcació malèfica, caldrà veure qui vota amb les idees, i qui ho fa, en canvi, amb les cadires. Si entre els qui alcen la mà per fer sentir la seva veu dins l’assemblea decisòria hi ha més cadires que idees, ja es podrà veure quin serà el resultat de la votació… el mateix que fa quatre anys? Ho hem dit sempre: línies vermelles per pactar, i línies vermelles per governar. I que les cadires només siguin per seure.

Al Principat, la CUP ha donat suport extern als darrers governs independentistes de la Generalitat, com ho ha fet Més per Menorca aquí. L'objectiu: evitar aigualir relats i trair idearis. Condicionar l'acció de govern des de fora. A mi m’agrada aquest exemple. El seguim?