La humanitat, qüestió de fixar-s’hi
Vaig escriure sobre Salt i el meu professor de català de l’escola, Tomàs Nofre, va tenir l’amabilitat de recomanar-me La humanitat. Una història d’esperança, de Rutger Bregman, a través de la secció de comentaris d’aquest mateix diari. I els Reis van anar a la llibreria de Torroella i em van portar el llibre, que he devorat aquests dies de vacances. En síntesi, la proposta de Bregman és que la humanitat s’ha jutjat a si mateixa massa severament, i això ens ha penalitzat com a espècie. Perquè la desconfiança i la por només ens aboquen a crear falses creences que desemboquen en autoritarismes i líders sectaris. En canvi, proposa Bregman, hi ha evidències científiques que avalen una història diferent dels pobles i civilitzacions, més cooperativa i menys violenta, i si les coneguéssim una mica millor, i no fóssim tan addictes a les males notícies, potser ens implicaríem realment en transformar allò que no funciona. De Bregman em meravella la seva edat (33 anys) i la seva capacitat per interrogar-se sobre dogmes que es consideraven càtedra, anant a les fonts i buscant testimonis vius de fets que s’havien relatat de maneres potser massa dramàtiques. El desastre ven. Però si fóssim tan desastrosos, no hauríem sobreviscut tants anys. Hi ha coses que fem bé i no ens les hem explicat prou. (A la llum de Bregman, per cert, els únics que no se salven són els “conquistadores” espanyols, però d’això en parlarem en algun altre article).
Aquests dies de recaiguda pandèmica, jo ja torno a anar justeta d’ànims, m’imagino que com tothom, així que m’he autoimposat no castigar més els lectors amb els problemes d’habitatge i l’excés de burocràcia que ens asfixia. En la revisió de Bregman sobre la humanitat, aflora una manera de veure la vida que, sense ser moralista, és simplement més pragmàtica. ¿I si realment la humanitat fos més operativa, solidària i afectuosa del que ens han explicat les doctrines? M’ha impactat molt la mirada de Bregman perquè la majoria d’arquitectes es miren el món així. Això ens comporta tota mena de problemes, perquè de vegades la gent no entén que ens emocioni un finestral ben assolellat, una porta de fusta centenària o una paret de pedra en sec en qualsevol finca mallorquina. És tan difícil construir! I quan vas per un camí rural i veus una casa amb una finestra ben orientada i un arbre plantat exactament allà on la seva copa genera més ombra, aplaudeixes secretament l’autor d’aquella meravella i desitges que tots plegats tinguem més temps per fer espais que perdurin i que ens cuidin.
Renzo Piano és un arquitecte italià que admiro, perquè ha fet edificis increïbles. Ha guanyat el premi Pritzker, però sospito que això a ell li és igual. El seu millor edifici és el seu despatx. No és una torre d’oficines corporativa al barri més car d’una ciutat global, sinó una construcció perifèrica als afores de Gènova. En realitat són unes terrasses disposades sobre un terreny amb pendent molt a prop del mar, i separades per grans estanteries de llibres. Les terrasses estan encadenades i cobertes per bigues de fusta i vidre, que creen una sensació com de treballar en un hivernacle.
Als afores de Roma hi ha una presó de dones que fa pinta de presó. És horrible. Terrible és el concepte de presó per a dones, però encara més lamentable és l’aspecte d’escorxador que fa tot el conjunt. Piano (quin nom per a un arquitecte, oi?) ha construït una caseta de fusta, que sembla de joguina, perquè la família pugui visitar les dones empresonades. L’espai és senzill, però té forma de casa, de llar, i això és importantíssim pel missatge que transmet a les usuàries. I s’hi pot cuinar, passar unes hores en un ambient distès, que em fa pensar que deu ser com imaginar que per unes hores surts de la presó, sobretot la mental. Entrar i sortir, sentir-se acompanyat, refer-se. La creativitat dels arquitectes serveix per a això!
“Per als poderosos, una visió positiva de la humanitat és una amenaça, un pensament subversiu que mina la seva autoritat, perquè implica que no som unes bèsties egoistes a qui calgui controlar, regular i ensinistrar des de dalt”, escriu Bregman. Com més gran em faig, més em commouen els petits detalls que descobreixo en racons desconeguts de les ciutats. Agraeixo a Bregman que hi hagi posat teoria, perquè el nostre entorn diu molt més de nosaltres del que pretén el relat.
