És hora que el ‘demos’ espavili

Malgrat que el sol brilla amb força i ens anuncia un estiu de rècords de temperatures i turistes, els quatre arreplegats que mantenim la fe en l’humanisme vivim temps polítics ben foscos. Mentre que l’Ajuntament de Palma fa exhibició de provincianisme i vulgaritat per promocionar la ciutat com a capital europea de la cultura –si d’alguna cosa pot ser capital Ciutat, és de les desigualtats socials–, el Govern satisfà els desitjos d’aniquilació de l’extrema dreta, que vol fer desaparèixer el català, els migrants i les víctimes del sistema a cop de vot. I, mentre que al PSOE li surt la corrupció per les orelles –aquí els socialistes tenen un punt en comú amb el PP, ergo no són tan diferents­–, Pedro Sánchez es dedica a demanar perdó i ja està, com els nins que creuen que ningú no els veu quan tanquen els ulls. Com si ell no hagués col·locat aquestes persones en els llocs que els varen permetre engatar-se de la brutícia del poder. Per desgràcia, res del que ens passa com a poble és comparable amb perdre la vida en alguna de les guerres que a hores d’ara sacrifiquen innocents a l’altar del capitalisme i els interessos geoestratègics.

Ja no record aquells temps en què les paraules tenien un valor, un pes, un sentit. Record escoltar meravellada les etimologies que ens explicava la professora de Llatí i Grec a classe, que m’obrien les portes a entendre el significat més profund d’aquelles lletres que feien voltes pel meu cap i s’ajuntaven per dotar de lògica els meus pensaments. Ella ens va dir que ‘política’ era “l’art de governar la ciutat, la ‘polis’”, i que ‘democràcia’ era “el poder del poble”. Em va semblar brutal això d’un poble (el ‘demos’) amb poder i vaig al·lucinar en saber que la democràcia dels antics grecs era directa –la professora també es va encarregar de fer-me saber que era molt restrictiva i que les dones i els esclaus no hi pintaven res.

El meu cap s’ha revolucionat per culpa de les paraules, perquè les sent cada dia, a totes hores, en boca de persones, els polítics, que no els donen la importància que mereixen i ni tan sols entenen la gravetat del que diuen. Parlen de democràcia com si fos qualsevol cosa, com si no fos una qüestió seriosa. I ho fan perquè s’ho poden permetre, perquè el ‘demos’ ha oblidat que el poder és seu i que els seus representants li deuen lleialtat. No en queda altra que el ‘demos’ espavili, que pegui un cop de puny a taula i que recordi a la classe política qui comanda. Hi ha armes poderoses si moltes persones en feim ús: la llibertat d’expressió i de manifestació, la nostra capacitat de consum, el vot, les vagues, la solidaritat, l’exigència, la resistència pacífica, l’inconformisme, la desobediència civil... Totes són legítimes perquè són democràtiques, és a dir, formen part del nostre poder.

El sistema s’ha tornat pervers perquè el ‘demos’ s’ha tornat passiu. L’hem deixat fer i ara és un monstre que ho abasta tot: des del nostre carrer fins a més enllà de qualsevol frontera. És tan gran que ni tan sols sabem qui comanda. No ens enganem: els polítics només obeeixen.