L'hora dels salvapàtries
Entre els múltiples errors que ha generat, a Catalunya, allò que ha vingut després del Procés, hi ha hagut el de menystenir la possibilitat de la formació de governs de PP i Vox. Se n'ha parlat tot sovint com d'un simple espantall que s'agitava per posar l'opinió pública, i els votants, a favor de determinats partits més o menys d'esquerres. S'ha dit i repetit fins a l'avorriment, des de l'independentisme, que tant eren el PSOE, Podem i els comuns com el PP i Vox, o fins i tot que eren més perillosos els primers, perquè enganyaven el personal per arribar al mateix resultat. S'ha fet ús i abús d'aquella ocurrència atribuïda a Josep Pla, segons la qual no hi ha res tan semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. I així hem anat passant dies.
Aquesta manera de valorar les coses estaria molt bé si no tingués l'inconvenient que no té cap coincidència amb la realitat. Tenim un contingent de pensadors de la cosa nacional que han intentat superar el ressentiment i el derrotisme posteriors al 17 a base de bravates, i en això fa una colla d'anys que persisteixen. Han aconseguit interessar i impressionar-se principalment a ells mateixos, una mica com els adolescents que es van mesurant amb il·lusió els pits o el membre, cada dia davant del mirall, que en el seu cas són les xarxes socials. Amb una impostura de coratge, d'agressivitat, d'orgull o de sarcasme, o de tot plegat, han anat diagnosticant tot allò que segons ells eren claudicacions, o desercions, o traïcions, o colonitzacions o conspiracions per desmuntar Catalunya, els Països Catalans, la literatura catalana o la llengua catalana, o tot alhora. S'han atorgat una saviesa que no tenen, i no hi han mancat ínfules artístiques, intel·lectuals o fins i tot espirituals, tot de saldo. Salvapàtries de manual, han insultat a tort i a dret, han acusat la ciutadania de covarda, han denunciat la falta de principis i de valor de tothom que no els fes el cas que ells trobaven que se'ls havia de fer, i han fet la revolució cada dia des del seu petit racó, cofois i pagats d'ells mateixos, abans de baixar al bar de la cantonada per sentir-se a prop de les entendridores classes populars i incultes.
No han aportat res, no n'han encertat ni una i naturalment no ho reconeixeran mai. Però ara que el PP i Vox governaran al País Valencià i a les Balears, els tremola una mica el morro i comencen a dir que potser tot això de la ultradreta no era tan espantall i que Catalunya el que ha de fer és “rearmar-se ideològicament”. És un discurs limítrof amb el de la penjada aquesta de Ripoll (a qui, des de la seva pedanteria, els nostres salvapàtries no acaben de veure amb tan mals ulls, perquè això de condemnar el feixisme és una ingenuïtat woke). Per cert, xarlatans: ni a les Balears ni al País Valencià ens exterminaran, ni ens extingiran, ni cap d'aquests verbs bombàstics que ara conjugueu amb desimboltura. Ens prendrem el genocidi cultural amb gotes i un platet d'olives: però serà, una vegada més, no gràcies sinó a pesar de vosaltres.
