L’hivern massa eixut (31-I-1923) / Doneu-nos aigua!... (16-II-1923)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsTextos complets d’una columna de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) a 'La Publicitat' (31-I-1923) i d’un acudit gràfic de Ricard Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) a 'L’Esquella de la Torratxa' (16-II-1923). Avui fa cent anys de la publicació de l’article de Soldevila sobre la sequera. Quinze dies després Opisso s’hi referia amb un dels seus dibuixos satírics.

L’hivern massa eixut (31-I-1923)

"Aquesta humitat!... Quina humitat!", exclamaven sovint algunes persones impressionables aleshores que els nostres carrers apareixien coberts d’un betum sense lluentor. Enguany, aquestes exclamacions no han pogut ésser dites. Fa gairebé un mes que gaudim d’un clima extra-sec. No ens en podem felicitar. Hi ha més malalts que mai. Fa fred al carrer, a les cases, a les oficines, a les redaccions; fa fred per tot. No acaben aquí els malastres. Els pagesos pateixen una crisi feréstega. No plou. I si nevés almenys! (Any de neu, any de Déu). Però tampoc neva. El nostre egoisme de ciutadans ens deixaria indiferents davant aquesta calamitat camperola que més aviat facilita que no dificulta les excursions a peu i les passejades en automòbil. Però encara que la cosa ens humiliï, els ciutadans depenem del camp d’una manera inexorable. Les verdures, els llegums, el bestiar són vincles que ningú no pot rompre. Perquè les hortes cada matí es troben cobertes de glaça, dolorosament eixarreïdes, tristament encarcarades, al mercat pugen els preus. No tenim altre remei sinó girar els ulls vers la pagesia amb un posat de vehement condol. La solidaritat humana és alguna cosa més que un mot bonic, veieu?

Carles Soldevila, 1923

Doneu-nos aigua!... (16-II-1923)

Així com abans demanàvem pa amb oli, avui demanem aigua. Doneu-nos aigua, però doneu-nos-la de seguida, perquè no podem passar ni un dia més. Doneu-nos aigua encara que no sigui natural, encara que sigui adulterada! Mireu que no podem passar sense aigua. Mireu que després de tantes calamitats la sequera és una calamitat de massa! Mireu que un xic d’humitat és com el pa que mengem, i que, si no vol ploure, aviat no menjarem. Doneu-nos aigua per a les bugades, doneu-nos aigua per a les terres, doneu-nos aigua per a eixorivir-nos de tants mals de cap, doneu-nos aigua per als taverners, doneu-nos aigua per als caps calents, que són molts. Doneu aigua a aquest país tan eixut, tan recremat i torrat. Doneu aigua a aquest país, que si bé diuen que és mort, encara belluga. 

Opisso, 1923