Què hi pintam, aquí?
A la revista digital Catorze, que dirigeix Eva Piquer, es publica una entrevista de Marta Nadal amb Jordi Coca, qui acaba de donar a llum El darrer dia –sapigueu que les pàgines que escriu Jordi Coca estan estibades d’emocions. L’entrevista és llarga i densa. Jordi Coca no és dels que trien cada paraula en funció dels seus possibles materials nocius. No parla per agradar a ningú –a hores d’ara, potser ja ni ho sabria fer. Però ens sotmet a una sauna de veritat realment purificadora i a estones asfixiant. Diu algunes coses equivocades i divertides. Per exemple, que en el món del teatre se’l té per un bon novel·lista i en el món literari per un bon home de teatre. Naturalment, això no és cert, almenys pel que fa a la seva consideració en el món literari, on se’l considera un novel·lista de primera línia. Del món del teatre no n’he arribat a saber res mai.
El que passa és que el país és com és i els reconeixements que pot atorgar són 'pobres de draps', que diria Llull. Potser el país podria fer alguna cosa més i que els reconeixements no fossin el que en deia Joan Brossa: donar un xiclet a algú que té fam. Però és clar que les institucions no són millor premiant que castigant, o posant medalles que donant-te una aixada perquè netegis el bosc. Tot plegat li fa dir, a l’escriptor i home de teatre: “Jo el que sento és que no hi pinto res, en aquest país”.
Jordi, estimat, servidor no es podrà sentir mai com et sents tu, perquè em reconec mancat de tota casta de mereixements. Però que el país t’hagi empès a sentir que no hi pintes res és tot un símptoma de mal mal (del país, s’entén), sobretot si passes pel garbell la nòmina dels que hi pinten molt. Ens alegra que alguns d’ells i d’elles siguin reconeguts com figures amb un pes específic dins la nostra cultura, però a continuació podries preguntar-te per què pesa tant la seva absència. Si m’ho permets, et posaré tan sols un exemple, el de Julià de Jòdar, aquest gran escriptor europeu que molts voldrien enteranyinat en l’oblit.
Que no hi pintes res, dius? Podríem deduir, en conseqüència, que desconeixem el que fa i el que pot fer la cultura per un país petit, amb unes llengua miraculosament salvada i la rotunda presència d’homes i dones que s’enfilen com la Balanguera i així arrelen més endins. De motius per pensar com penses n’hi ha segurament més que no per sentir que en tu i en tants d’altres batega el pols del país. Però el país batega, senyal que algú hi fa circular la sang. Tal vegada siguin els que pensen que no hi pinten res.
