Hi haurà guerres

Al món pot haver-hi guerres, però cap que motivi tanta expectació i que polaritzi tant l’opinió pública com la que sotragueja des de fa massa Israel i Palestina. És curiós que de seguida aquí ja se sàpiga qui són els bons i els dolents, els poderosos i els resistents heroics, que els partits ja estiguin presos i que no s’accepti ni el matís ni fins i tot la informació que pugui posar en dubte les conviccions més afermades. 

I tampoc no caldria dir que aquí hi ha molt antisemitisme banal, après i acrític. Gent polititzada que defensa totes les causes dèbils té molt clar, però, que Israel ha de desaparèixer, o que fa ulls grossos davant de la violència si aquesta és la de Hamàs. Mai es plantegen que cap estat hagi de ser esborrat del mapa, ni Alemanya després dels nazis, però sí que Israel hauria de ser abolit i retornar la terra als àrabs. 

Certament, l’odi cap als jueus adopta moltes formes, sobretot en societats com la nostra, amb un llegat d’antisemitisme de segles, on poca gent té prou ànim crític per qüestionar-se fins a quin punt són aberrants les seves suposades opinions. Tanmateix és cert que aquesta guerra, com totes les ofensives de la regió que hem vist en les últimes dècades, té la pinta d’acabar allà mateix on va començar, després, però, de cobrar-se milers de víctimes, moltes d’elles civils d’un o d’altre bàndol. Començant pels joves que simplement participaven en un festival de dansa, i que van ser els primers a rebre i ser assassinats a prop del mur de Gaza. 

És probable que això acabi amb molta runa i mortaldat, però radicalitzant encara més els lideratges palestins. Mentrestant, aquí, entre nosaltres, es continua amb el joc retòric de fer ús d’aquesta guerra per posar-se medalles moralistes, i polítiques, fins i tot hi ha futbolistes que abandonen la selecció en protesta pel que fa Israel; el conflicte més o menys llunyà es converteix en una prova de foc també per a nosaltres, on el primer que s’evidencia és la poquesa intel·lectual i la beneiteria de molta gent d’esquerres i de dretes. 

Ara mateix, en el món, hi ha molts conflictes armats. Sembla que l’opinió pública del nostre país ja ha oblidat fins i tot la invasió russa a Ucraïna, que ja s’ha cobrat més de 200.000 morts. A més, tenim guerra a Síria, des de 2011, i a l’Iraq, i a múltiples països africans, com el Congo, Uganda o Somàlia. Tots aquests conflictes –com la guerra contra el narcotràfic a Mèxic– es cobren centenars de milers de vides, moltes més que les que es perden a Palestina. Sembla, però, que només ens preocupen els morts que envolten Israel i les seves poc o molt comprensibles ganes de seguretat. La preocupació antibel·licista està molt esbiaixada. Només som pacifistes, en aquest país, quan els canons tenen pintada la bandera nord-americana o d’Israel. Que Espanya tingui soldats pertot, a més de 15 missions internacionals, inclosa la de l’Iraq, això sembla que no inflama cap ànsia pacifista.