Hi ha poques frases en una relació que provoquin tanta suor freda com “Hem de parlar”. Està clar que augura tempesta. Això és el que el president de la Generalitat li va dir divendres al president espanyol, que cal parlar.
Després de dues setmanes intentant que la crisi s’evaporés, la Moncloa haurà de prendre alguna decisió que escenifiqui la contrició justa i permeti el que Aragonès anomena “un punt d’inflexió”.
És evident que Pedro Sánchez sap navegar en les dificultats, que suporta els tràngols amb estoïcisme i que en la seva carrera política ha desenvolupat pell d’elefant, però aquest cop no podrà intentar resoldre la crisi des del quietisme i esperant que passi. Dilluns passat la Moncloa va provar de reconvertir el Catalangate en el cas Pegasus denunciant que el president i almenys una ministra havien estat espiats i apuntant a la responsabilitat de serveis secrets estrangers. La sortida per elevació, per convertir un problema amb els independentistes en un problema de seguretat global propi dels temps digitals, no ha funcionat. Ha servit per deixar en evidència la bretxa de seguretat de l’entorn del president Sánchez i les picabaralles entre Presidència, Defensa i Interior.
Espies a dojo
La crisi ha tingut un altre capítol confús amb la reunió de la comissió de secrets oficials, en la qual la responsable del CNI, Paz Esteban, va reconèixer 18 escoltes amb ordre judicial. El sainet, doncs, apunta a 18 escoltes legals, amb coneixement del jutge i que caldria veure amb quina petició d’investigació es justifiquen, i a unes quantes més fins a arribar a la seixantena que va denunciar Citizen Lab i que queden en els llimbs.
És a dir, apunta a una xarxa creuada d’actuacions de serveis d’informació i d’operacions pirata. D’una banda, molt probablement, l’actuació dels serveis de seguretat marroquins que haurien investigat l’entrada a Espanya amb identitat falsa del líder del Polisario, Brahim Ghali, per tractar-se de covid l’any 2021; una crisi que va condemnar la carrera de l’exministra d’Exteriors. De l’altra, hi hauria escoltes amb aval judicial i d’altres no autoritzades que anaven dirigides massivament a l’entorn independentista; el mateix entorn polític amb el qual s’estava negociant la investidura de Pedro Sánchez.
La gran pregunta és si el CNI anava per lliure i elevava una part dels resultats obtinguts però no els mètodes utilitzats o si la ministra i el mateix president del govern coneixien l’espionatge als seus socis. La ministra ha de dimitir en tots dos casos: per justificar i facilitar la investigació política en un país democràtic o per incapacitat manifesta en el desenvolupament de les seves responsabilitats.
Sembla que el més plausible és que el CNI s’hagi extralimitat, i potser també altres serveis policials, esperonat pel fracàs en la detecció de l’organització del referèndum de l’1 d’Octubre.
Ancorat a la negociació
El president Aragonès és un home flegmàtic, que ha arribat a la conclusió que la taula de negociació és l’únic mètode per tractar el plet català. En una entrevista a l’ARA assegura que està “ancorat” a la taula de negociació, però també que necessita tres condicions per restablir la confiança trencada: transparència (publicar les autoritzacions judicials que justifiquen l’espionatge), assumpció de responsabilitats i garanties de futur. La posició d’ERC s’ha vist reforçada per la reacció d’Unides Podem, que ha posat el crit al cel a la mateixa taula de l’executiu de coalició, incomodant Pedro Sánchez.
El líder socialista és un home resistent, però no un superheroi. Avui ha de gestionar una crisi de gravetat i sap que ha de prendre decisions si vol exhaurir la legislatura i ser el president de torn de la Unió Europea abans d’acabar el mandat. Si vol sobreviure hauria de llegir bé els senyals que es van produir en la seva visita al Cercle d’Economia. L’aplaudímetre dels empresaris el va guanyar el nou líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, menys ofensiu que el seu predecessor per als estàndards del catalanisme d’ordre. L’economia apunta a tempesta. Es crea ocupació i es recuperen els serveis, es creix, però menys; i els preus es poden desbocar. El canvi a què assistim és global. Es mouen les plaques tectòniques cap a un nou equilibri geoestratègic que demanarà una reforma de la UE, la transició energètica és tan urgent com inabastable i potser impagable per als ciutadans. A més, la globalització i el món del treball estan en transformació. El terra es mou sota els peus de tots els responsables polítics amb molts desafiaments compartits propis dels temps. Però a Pedro Sánchez avui encara se li mou més per l’extralimitació sectària o la ineptitud dels seus. Aquest cop no fer res i esperar que escampi no és una opció si vol presidir Europa.
