De la crònica de Josep Maria Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) a Mirador (19-I-1933). Aquest dimecres fa cinquanta anys de la mort del futbolista Josep Samitier (Barcelona, 1902-1972), ídol de masses en els anys 1920-1930. El van expulsar del Barça i va anar a raure al Reial Madrid, equip on va jugar dos anys. Va acabar la carrera esportiva en el Gymnaste Club de Niça.
Fa uns quants dies que, a l’hora de sopar, vàrem trobar Josep Samitier al restaurant Euzkadi. Estava amb Ricard Zamora, altres asos esportius d’una categoria més modesta i uns quants amics. Feia pocs dies que els directius del F.C. Barcelona havien decretat el famós acomiadament dels deu jugadors. -Ja ho veus, quina sortida m’han fet -ens digué Samitier-. Això ha estat el premi a tota la meva vida de futbolisme catalanista. Ho deia sense ironia. Samitier, mig per convicció i mig per la força de les circumstàncies, ha estat alguna cosa més que un jugador excepcional. Durant els anys de la dictadura, quan fèiem política amb les sardanes, amb les traduccions de la Fundació Bernat Metge, amb el teatre, amb la pintura i amb el futbol, Samitier va ésser l’home que des d’un punt de vista popular va resumir als ulls d’Espanya tota una inquietud patriòtica que s’agitava i densificava sota la bota del general Barrera. Els que, de sempre o temporalment, heu estat aficionats al futbol, recordareu sens dubte aquelles heroiques sortides del F.C. Barcelona per terres del Nord, de Castella o d’Andalusia. Els jugadors blaugrana eren aleshores els destinats a recollir d’una manera directa tot l’odi i l’antipatia a Catalunya. Samitier, en la seva qualitat d’atleta genial, concentrava sobre la seva persona les ires i les patacades dels germans d’Ibèria. Venien, després, aquelles arribades apoteòsiques que ara ha ressuscitat la política republicana; els esportius, com ara els parlamentaris, també s’adreçaven a la multitud des dels balcons oficials de la Plaça de Sant Jaume i no parlaven pas gaire pitjor que els oradors actuals. S’ha dit i s’ha repetit tant que el futbol fou durant aquells anys la vàlvula per on s’escapava, potser inconscientment, l’excitació patriòtica del país, que potser no val la pena d’insistir-hi. De totes maneres, seria injust no recordar-ho ara, precisament, quan els directius del F.C. Barcelona han decidit, per motius que no discutirem, prescindir dels serveis d’aquest home positivament il·lustre que és Josep Samitier. La nostra condició de repòrters esportius -fou en aquest ram que començàrem a fer periodisme- ens donaria un cert dret a comentar amb un to d’especialista el cas Samitier. Avui, però, ens tempten altres aspectes més literaris i potser, també, més humans. Per damunt de la qüestió merament professional, el fet de l’acomiadament de Samitier i el seu trasllat a Madrid ofereix un interès social, ciutadà, que ja no té res a veure amb el futbol en particular ni l’esport en general. El fet és que la ciutat de Barcelona acaba de liquidar, per pròpia voluntat, una de les seves figures més típiques, més característiques. Jo no sé si Samitier donava al camp de joc tot el rendiment que podia exigir-se-li; el que jo puc assegurar és que aquest xicot era una mena de monument vivent de la glòria del F.C. Barcelona. Era un artista, en l’accepció més pura de la paraula. [...]
