TRIBUNA OBERTA
Opinió 05/03/2021

Hem fet tard

Margalida Capellà i Roig
3 min

Vàrem començar a cercar els desapareguts a Mallorca fa quinze anys. Maria Antònia Oliver París cridava els familiars i li demanaven “ja l’heu trobat?”. Dilluns va morir la seva mare, Antònia París, filla d’Andreu París Martorell, desaparegut després de ser detingut a Can Mir i probablement assassinat a Porreres, on aquests dies han descobert quaranta-quatre cossos en una segona fase d’exhumació. Ha mort sense saber si un d’ells és son pare i per a això no hi ha consol possible.

Devora aquesta fossa hi ha la tomba de la família de Climent Garau, batle de Porreres, també assassinat pels feixistes, amb aquesta inscripció: “Contau el que va passar l’any 1936 perquè ho diran i no ho creuran”. Els familiars de desapareguts van començar a contar què els va passar i certament era mal de creure fora d’Espanya que a començaments del segle XXI hi hagués milers de desapareguts sense cercar i milers de fosses sense obrir i no s’hagués fet res. Però encara ha estat pitjor el que ha vengut després, en democràcia. El 2006 els familiars denunciaren els fets com a crims contra la humanitat davant l’Audiència Nacional. El Tribunal Suprem va tancar la via penal el 2012 perquè a Espanya no procedeix la investigació penal per desaparicions forçades durant la Guerra Civil atès que estarien prescrites, els presumptes responsables serien morts, el caràcter permanent de les desaparicions seria una ficció inacceptable jurídicament i, tanmateix, els seria aplicable la Llei d’amnistia de 1977. Nombrosos informes i observacions dels òrgans internacionals de drets humans han dit a Espanya que això no és així, però ni cas: fa quinze dies el Tribunal Suprem aplicava l’argument de la prescripció per desestimar un recurs en relació amb la “fossa dels mestres” a Sòria, i el mes passat el Tribunal Constitucional desestimà el recurs d’empara de l’històric dirigent Gerardo Iglesias per una denúncia de tortures contra un expolicia, encara viu, en aplicació de la Llei d’amnistia.

Les famílies tenen la raó dels fets, perquè s’han obert fosses i, efectivament, allà hi ha els cossos que parlen d’assassinats i tortures, però volen la raó del Dret que no els volen donar a Espanya. Per això han anat a l’Argentina invocant la jurisdicció universal i ara mateix només investiga els crims del franquisme un tribunal a Buenos Aires. Han anat a Nacions Unides a denunciar Espanya davant el Comitè de Drets Humans pel cas del matrimoni Alomar, desaparegut a Manacor i cercat per la seva filla Francisca i la seva neta Tolita, però el Comitè no ho ha admès a tràmit. Hem tengut mala sort: va canviar de criteri fa un any sobre les denúncies de desaparició forçada i ara diu que no hi té competència temporal perquè ha passat massa temps des de les desaparicions i que els familiars no van esgotar tots els recursos judicials interns a Espanya. Potser es refereix (no ho diu) a la via que apuntà el Tribunal Suprem el 2012: la jurisdicció civil voluntària i l’expedient de perpètua memòria, però és un procediment que el 2015 va ser eliminat, que pot ser suspès si hi ha oposició d’algú i que carrega els costos judicials a la part actora. Mentrestant, l’ambiciós i esperat avantprojecte de llei de memòria democràtica pretén recuperar aquest procediment com la gran solució al problema de la impunitat. El pitjor és que fixa l’àmbit temporal de la futura llei en fets del passat i exclou res del que hagi passat a Espanya des de 1978: si cap grup parlamentari no ho aconsegueix canviar, l’Estat continuarà sense assumir les violacions de drets humans del present cap als familiars de desapareguts.

N’Antònia París era la nina que anava a l’estació de tren d’Inca i esperava que tornàs viu el seu pare, i després la padrina que esperava que li tornassin les restes d’aquell home que sé cert que hauria estat un padrí molt estimat. Nets i netes de desapareguts, a qui se’ls ha privat d’aquests padrins, han estat reclamant durant quinze anys que algú fes senzillament això: cercar els desapareguts, obrir les fosses, identificar els cossos i tornar-los a les seves famílies. Ara sembla que l’Estat assumirà aquesta competència; però des de Balears, on s’ha fet una feina extraordinària en els darrers anys, podem dir que no basta: sense mesures efectives, integrals i ràpides de reparació i amb la porta tancada de la justícia, la majoria dels casos de desapareguts quedaran sense reparar i les víctimes més properes, els fills i filles de desapareguts, aniran morint esperant aquella cridada: “L’hem trobat”.

Quinze anys cercant els desapareguts i demanant justícia. Mir la foto que es varen fer els fills de desapareguts el 2006 i molts han mort. Hi ha nets que ja són padrins. Ho dic i jo mateixa no m’ho crec.

Continuarem cercant-los, Antònia París, descansa en pau. Em sap greu haver fet tard.

Margalida Capellà i Roig és professora de la UIB

stats